No hi ha lloc més opressiu que la teva pròpia ment. Molt especialment, quan no hi estàs còmode. Aquest és precisament el sentiment que desprèn aquesta obra estatunidenca presentada al Festival Internacional de cinema fantàstic de Catalunya. Sitges ha celebrat la 52a edició del major festival de cinema de Catalunya i Daniel isn’t real és una de les pel·lícules que ha aixecat més aplaudiments.

El director americà, Adam Egypt Mortimer (Some kind of hate), ha comptat amb les interpretacions de Miles Robbins i Patrick Schwarzenegger, entre d’altres personatges de no tant pes, per parlar-nos del món dels amics imaginaris i dels trastorns de la ment. Quan en Luke va decidir enfrontar-se a l’emancipació de casa la seva mare, no es pensava que podia ser tant dur: té problemes per relacionar-se amb l’altra gent, arrossega traumes del passat i no té gens clar el seu futur. Tot aquest desgavell de vida farà que busqui refugi en un vell company: el seu amic imaginari de la infantesa, en Daniel. Tot i així, el joc no és tan innocent i en Daniel comença a prendre terreny a en Luke.

Els director nord-americà ens proposa un thriller psicològic treballat amb unes altes dosis de surrealisme. Planteja la ment com un lloc oníric, però alhora asfixiant, aclaparador i claustrofòbic totalment descontrolat. El que sembla una història de trastorns mentals desemboca en una bogeria extrema que alhora fa que tant l’espectador com el protagonista perdin els sentits en una espiral de demència. L’evolució de les imatges que ens van presentar escena rere escena provoquen precisament aquesta davallada als abismes de la psique humana i de la complexitat dels trastorns. Tal com Dante anava baixant cercles, i tal com ho vam poder veure ara fa un any en aquest mateix festival amb The House that Jack built (2018), aquest film ens mostra la perversió dels trastorns mentals fins a límits insospitables.

El joc de complicitats i enemistats que traven els dos joves actors protagonistes és digne de veure. El que comença amb una amistat innocent es va convertint en una trampa en què tots dos acabaran caient. Però és digna de menció la posada en escena que tant un com l’altre aconsegueixen fer, especialment en les escenes en què el seny deixa de ser la part més essencial de cada un d’ells.

La part més dement de la pel·lícula es mostra quan una de les personalitats queda atrapada en la ment i perd el control corporal. La ment s’il·lustra com una mansió victoriana (imatge extreta d’una casa de nines), però amb un interior semblant a les cases de la tortura. Ara bé, tota l’acció va més enllà quan els fantasmes del passat ressorgeixen en un racó de la memòria mig desdibuixada, il·lustrant precisament la llar dels traumes. Si bé aquesta part més surrealista et fa dubtar si estem davant d’una pel·lícula sobre el trastorn de personalitat múltiple o bé de possessions, crec que és precisament aquí on rau la gràcia del guió del film, ja que deixa la porta oberta a una interpretació o altra, sense desmerèixer-ne cap alhora.

El millor

La manera com il·lustra la demència i la bona feina dels dos actors que s’hi posen a la pell.

El pitjor

Una ambivalència poc definida del personatge d’en Daniel.

Deixa una resposta: