Si fa mig any Kenneth Branagh va fer que mig món tornés a omplir les sales de cinema per tornar a gaudir d’una adaptació cinematogràfica d’Agatha Christie, ara sembla que és el torn del també director britànic Gilles Paquet-Brenner. Aquest últim ens proposa la novel·la de l’autora britànica Crooked House (La casa torcida).
Christie va ser i és mundialment coneguda per les seves novel·les d’estil Whodunit, una de les pioneres dins el món de la ficció detectivesca juntament amb autors con Conan Doyle o Collins. De fet, les novel·les de l’autora representen un joc d’enginy per a qualsevol lector. Es tracta d’un plantejament d’un crim i de la posterior resolució. Ara bé, la trampa sempre rau en les pistes que ens va deixant per tal que puguem resoldre el crim nosaltres mateixos. Però ella sempre és més llesta i aconsegueix enganyar el lector.
Crooked House presenta exactament això, un Whodunit amb totes les de la llei. Una casa on hi habita una família d’allò més estranya, tancada i perversa, on tots són sospitosos de la mort del patriarca de la família. Precisament un inspector jove vinculat a Scotland Yard i amb qui va tenir una relació la neta del mort serà l’encarregat d’interpretar el paper de l’investigador.
Tot i que sovint l’acció es pot arribar a fer feixuga per més d’un, bàsicament perquè l’acció es veu reduïda a diàlegs i eternes suposicions i hipòtesis, val a dir que no s’aparta gens dels originals de Christie (per cert, l’obra de Crooked House era una de les preferides de l’autora). De fet, la posada en escena costumista, classista i aristocràtica forma part de les característiques bàsiques de l’obra de l’autora. Ara bé, l’artificialitat de les accions és el que va propiciar l’aparició de la posteriorment anomenada novel·la negra, on en contraposició, sempre succeïa a barris baixos amb personatges marginals i amb una forta denúncia social. La popularització i la versemblança de la novel·la negra va relegar la policíaca a un segon pla, i això ha estat així fins a l’actualitat. Segurament aquesta tibantor és la que farà que aquesta pel·lícula no sigui ben vista pel públic general, però cal valorar la proximitat que el director dedica al film cap a l’obra original.
La banda sonora d’Hugo de Chaire, tot i la similitud amb altres treballs encaixa força bé en l’acció pedant i rocambolesca d’una família on tots els engranatges ja s’han podrit. Tot i així, els tons de jazz que ens demostra contraposen la picaresca i les juguesques que la mateixa família va ordint.
Si realment hi ha alguna branca coixa és possiblement el guió. L’obra original de Christie permet que el lector, tot i que amb dificultat, pugui anar tibant els fils i exercir d’investigador. En el film aquest paper es perd, i, llevat que s’hagi llegit prèviament el relat de l’autora, és impossible poder atribuir-se el mèrit d’endevinar el culpable, cosa que qualsevol amant del policíac detectivesc trobarà a faltar.
Ara ens tocarà esperar a veure com Kenneth Branagh es torna a posar a la pell de Poirot a la nova adaptació de Death on the Nile. Veurem què ens depara el futur de l’obra d’Agatha Christie.