Durant la presentació de Climax al Festival de Sitges, per un moment, vam pensar que anàvem a assistir a una festa: amb la música a tot drap, el director Gaspar Noé va pujar a l’escenari acompanyat de l’equip artístic de la pel·lícula: un grapat de ballarins i ballarines que van fer un espectacular número en viu. La idea era que ens ho anàvem a passar bé. Però a Climax, el que comença com una festa, acaba transformant-se en autèntic horror.

La sinopsi és molt senzilla: un equip de ballarins es tanca en un edifici lluny del poble per fer un últim assaig i celebrar que aniran a competir als EUA. Durant la festa, algú aboca alguna cosa a la sangría que els fa embogir.

El director francès torna a fer un salt al buit on juga amb el llenguatge cinematogràfic. En nombroses ocasions em vaig quedar bocabadat amb el que passava en pantalla pensant “les coses no es fan així”.

Estem davant d’un film de terror que combina coreografies, música electrònica, drama, comèdia negra, el fals documental i el viatge psicotròpic. Que hi hagi menys violència i menys sexe que en altres films del director no evita que Climax es converteixi una de les experiències més angoixants que es poden viure en una sala de cinema.

Cal destacar la seva banda sonora, formada temes de grans autors de música electrònica. Si al començament, els temes reforcen l’ambient festiu, poc a poc agafen tons fantasmagòrics a mesura que tothom perd els papers. La versió de Where Did Our Love Go? de Softcell, fonent-se amb les imatges surrealistes mentre els personatges agonitzen de dolor és una experiència que no oblidaré fàcilment.

En definitiva, Clímax agradarà a cinèfils/es oberts de mires i amb ganes d’experimentar experiències intenses. Les persones aficionades a la música electrònica més contundent, hi trobaran un valor afegit.

Deixa una resposta: