A falta de musicals aquest any en la carrera dels Oscar, i després de vuit anys de problemes de preproducció, el biòpic Bohemian Rhapsody s’ha erigit com el film més taquiller en qüestions de musicalitat. Sí, es innegable que és més un biòpic sobre Freddie Mercury que sobre Queen, per molt que expliqui els inicis de la banda i finalitzi amb el concert del Live Aid, així com innegables són tant el gran treball actoral de Rami Malek (Mr. Robot) mimetitzant-se amb Mercury, com una direcció i un muntatge habilíssims que fan vibrants i curts els 134 minuts que dura la pel·lícula. No obstant, també és innegable que el guió d’Anthony McCarten està escrit sense cap mena de subtilitat com a fan service, i tot i ser brillant cinetogràficament parlant i molt hàbil ressaltant les fites i els èxits de Queen, és massa superficial i fins i tot deliberadament inexacte a l’hora d’encarar els moments més foscos de la banda. Tot al servei d’afegir una èpica melodramàtica mesurada i buscada, però sacrificant la veracitat del relat.

Significa això que és una bona o una mala pel·lícula? Doncs depèn. Qui busqui exactitud històrica o un tractament en profunditat dels moments més tèrbols o delicats de la vida de Mercury, sortirà clarament decebut. Qui busqui poder viure des de dins els moments musicals de més auge de la banda i com Freddie Mercury va esdevenir un mite vivent del rock, està d’enhorabona. Tant Roger Taylor com Brian May consten com a assessors del llibret que va escriure Anthony McCarten, i això comporta un inevitable enfocament dolç sobre petits detalls amables i un passar massa per sobre per assumptes foscos i els membres de la banda que no són Freddie, en un intent de reivindicar la llegenda de Queen però quedant-se a mitges. Una llàstima, sabent que McCarten és especialista en escriure biòpics com The Theory of Everything o Darkest Hour.

Junt al gran treball de caracterització dels actors Rami Malek, Ben Hardy, Gwilym Lee i Joseph Mazzello com Freddie Mercury, Roger Taylor, Brian May y John Deacon respectivament, on destaca la teatralització quasi per complet i en perfecta fotografia, coreografia i playback del Live Aid, Bohemian Rhapsody està confeccionada com una experiència musical més que com una pel·lícula biogràfica. I en la meva opinió això la converteix en un gran producte (veracitat dels fets a part), ja que el muntatge musical és un dels pilars més importants del llargmetratge. No en va, el seu director Bryan Singer (tot i ser substituït per Dexter Fletcher a mig rodatge) va comptar amb els serveis de John Ottman, compositor habitual de les bandes sonores dels films de Singer, però aquest cop d’una manera diferent: aprofitant les seves nocions de muntador i deixant que la música del film siguin 100% cançons de Queen. Tal muntatge, just mereixedor de la nominació a l’Oscar, genera una sinèrgia narrativa molt interessant, ja que a part d’usar els àudios originals de Queen quan els actors estan grabant a l’estudi o dalt de l’escenari, s’usen temes seus per ajudar i sumar a la narrativa, sigui en diègesi (excel·lent l’ús del Live at Rock In Rio de Love of My Life, tema que Freddie dedicà a Mary Austin i grabació que ell li ensenya a ella en un moment del film que acaba sent molt tens) o sigui extradiegèticament (com Somebody to Love a l’inici del film marcant la temàtica que sobrevolarà el film vers Mercury, o el moment del film en què apareix Who Wants to Live Forever). Una llàstima que s’ometin els subtítols de les lletres de les cançons, ja que aquestes estan escollides en cada moment pel seu significat i la potent càrrega narrativa que suposen per les escenes on sonen.

https://www.youtube.com/watch?v=dVYuJKcvFMA

En definitiva, Bohemian Rhapsody pot fallar bastant com a recreació fidedigna dels fets que rodegen tant la banda com els seus membres, però en canvi és espectacular en relació al respecte mostrat cap al procés de grabació musical i cap a què signifiquen Queen com a grup, i Freddie Mercury com a vocalista, en el món de la música.

AnteriorCrítica de “Última Noche en el Soho”, d’Edgard Wright. Festival de Sitges 2021
SegüentAquest divendres 3 de desembre al cine…
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.