No cal que us apunteu al gimnàs ni que sortiu a córrer durant una hora per tal d’intentar rebaixar aquells quilos que us sobren. La cosa és més senzilla; només cal assentar-se en una butaca o cadira i mira atentament la pantalla mentre s’hi projecta Bad Genius. Us puc assegurar que quan acabeu haureu perdut una quantitat molt important de calories i us haureu desestressat pel pròxims dos mesos. Això sí, te alguns efectes secundaris, com la pèrdua d’ungles, ja siguin les de les mans o les dels peus, i en el cas que sigueu consumidors de crispetes o pipes, haver-ne devorat una mitjana de dos paquets cada quinze minuts.

És el que té el Festival de Cinema Oriental de Vic, que com qui no vol la cosa, et topes amb una proposta d’aquelles que et fan trempar de valent i aixecar-te per aplaudir els minuts que facin falta, com si haguessis tornat a veure l’Otelo de Plàcido Domingo. Bad Genius és una pel·lícula tailandesa dirigida per Nattawut Poonpiriya i aborda el tema de les trampes en els exàmens. Dos estudiants dotats d’una gran memòria i intel·ligència decideixen guanyar una quantitat important de diners ajudant de forma fraudulenta als alumnes menys avantatjats per tal que aconsegueixin una bona nota, i així poder estudiar a les universitats més prestigioses del món.

No us equivoqueu, no estem davant d’una simple pel·lícula d’adolescents o d’institut com les que predominen. De fet, Bad Genius s’allunya de tots el tòpics que podem trobar en aquest tipus de pel·lícules. No hi trobareu ni festes ni amors impossibles ni els típics diàlegs de joves en plena efervescència sexual. Bad Genius és diferent, i amb una premissa tant senzilla, aconsegueix un rerefons on se’ns parla de les desigualtats socials, les oportunitats, el bé i el mal o el gran debat sobre si la fi justifica els mitjans. I tot això amb un ritme que va in crescendo que et manté enganxat a la butaca durant dues hores.

La pel·lícula no es caracteritza especialment per les seves interpretacions protagonistes, ni tampoc pel seu guió. Enteneu-me, l’elenc d’actors és ampli i tots a un bon nivell i el guió és senzill però eficaç. Tot i això, aquests dos aspectes no són ni de bon tros la gran virtut de la pel·lícula. Nattawut ha sabut combinar una sèrie d’aspectes més tècnics de tal manera que tot el conjunt acaba resultant addictiu i hipnotitzant, començant per una banda sonora trepidant, que amb els seus tempos ens va marcant el ritme de la pel·lícula de forma que sense visualitzar cap imatge podríem arribar a saber en quina fase d’aquesta ens trobem. A la banda sonora l’acompanya una edició de so absolutament brillant que se’t fica dins el cervell i et fa arribar a uns nivells d’angoixa brutals amb petits detalls com el so d’un llapis marcant una casella. I per si no n’hi hagués prou, el muntatge és Excel·lent i la manera de rodar del director, combinant les simetries amb primers plans i algun que altre moviment de càmera enginyós, acaba resultant del tot eficaç en un conjunt gairebé perfecte que no necessita de grans lluïments per assolir un gran nivell.

Llegint això, us podeu pensar que estem davant d’una obra mestra, però no és així. No seriem del tot justos si no mencionéssim que alguns detalls de la trama resulten un xic exagerats o simplement fora de lloc;i com he dit abans, el guió no és cap meravella. Llavors, què fa que Bad Genius acabi resultant tan fascinant per a l’ull de l’espectador? Doncs la resposta està en el conjunt. Totes les peces encaixen a la perfecció i les unes complementen les altres. Allà on no arriben les interpretacions hi arriben les imatges, i allà on no arriba el guió, hi arriba un muntatge i una banda sonora que corregeixen qualsevol mancança.

No pretengueu agafar-vos aquesta pel·lícula com una simple història que explica com uns estudiants copien en uns exàmens. Aneu més enllà i estigueu atents a tots els missatges que el director ens fa arribar a través de la història: la lluita de classes, l’ambició, el poder, els diners que ho corrompent tot i la por al fracàs. Tots aquests detalls són ben presents en una pel·lícula que no deixarà indiferent a ningú. I sí, tot plegat amb la senzilla premissa de fer un examen.

1 comentari

Deixa una resposta: