Aquella sensació de soledat, de buit, o de final de camí, per sort, només sol durar un parell de dies i prou. L’últim cop que em va passar va ser quan l’expresident Josiah Bartlet observava l’horitzó des de dins l’avió presidencial mentre llegia aquell “Bartlet for president” escrit en un mocador que el seu amic Leo McGarry li havia regalat anys enrere. El final de The West Wing em va marcar de valent. Persones amb qui havia compartit grans vesprades durant tants anys, ara marxaven i només quedarien com un record o un petit refugi per quan la nostàlgia se’m fes insuportable. Us preguntareu què coi faig parlant d’aquesta sèrie, però el fet és que ara fa unes setmanes es va estrenar l’últim capítol o, més ben dit, l’última entrega d’aquesta saga de superherois anomenats Avengers, i és precisament després d’haver vist aquesta última pel·lícula que em va ser impossible no sucumbir a les mateixes sensacions que us comentava unes línies més amunt.

La saga Avengers ha arribat al final després de quatre pel·lícules i una penúltima entrega on Thanos acabava, literalment, amb mitja humanitat. No seria del tot correcte si tractés aquestes pel·lícules com ha una simple saga, perquè la veritat és que aquest univers Marvel va començar fa molts anys i amb un inici molt concret que correspon a quan el gran Tony Stark es va posar l’armadura d’Iron Man per primer cop ara fa onze anys. Vint-i-una pel·lícules que completen un imaginari que ens ha evocat directament al final d’un camí i on durant el transcurs d’aquest hem pogut veure créixer, evolucionar i lluitar a cada un d’aquests superherois. No totes les pel·lícules han estat un èxit rotund, i val a dir que aquest viatge també ha estat una muntanya russa amb molts encerts però també amb alguna que altra patacada. Però s’ha de reconèixer que quan els germans Russo s’han posat al capdavant d’alguna d’aquestes produccions, el resultat sempre ha estat satisfactori i han aportat Marvel a aquell puntet de foscor i mala llet que en molts cops he trobat a faltar. Ells dos han estat els encarregats de tancar aquesta saga dels Avengers que va començar Joss Whedon al 2015, i crec que el resultat és immillorable. Deixant de banda les recaudacions d’Infinity War o Endgame, l’una estratosfèrica i l’altra encara més, estem davant de dos treballs impecables en molts sentits, i més concretament aquest últim que ens ocupa, el qual pot ben ser un  manual de com s’ha de tancar una bona saga sense morir en l’intent.

No té massa sentit parlar de la factura tècnica d’Endgame, ja que ens passaríem l’estona reiterant-nos amb què tant els efectes visuals com el muntatge, la fotografia o el vestuari, són d’alt nivell, tal i com ha de ser en una producció d’aquest calibre. Però com ja passava a Infinity War, Endgame va molt més enllà d’un simple espectacle visual, ja que va d’aquelles sensacions de què us parlava abans: de sentir que formem part d’alguna cosa que transcendeix més enllà de la nostra persona, de sentir que les vides d’aquests superherois potser són les nostres i que qui lluita, al cap i a la fi, som nosaltres mateixos. Totes aquestes emocions s’han construït i alimentat durant anys, i ara Joe i Anthony Russo hi han posat fi de forma magistral, amb èpica, amb humor, amb reflexió i, sobretot, amb la precisió i la cura d’aquell que sap que entre les seves mans té la vida i els sentiments de milers i milers de fans que esperen un final a l’altura de les seves expectatives.

D’això tracta Avengers: Endgame, de finals i de tancar ferides. I d’això tracta aquesta crítica, de les sensacions i les emocions que durant tants anys hem experimentat amb tot aquest univers que tan bones estones ens ha fet passar. Sí, ja se que no tot s’ha acabat i que encara ens queden pel·lícules per endavant, però sí que és cert que tots tenim la sensació que s’ha acabat una etapa i en comença una de nova que no sabem cap on ens portarà. A vegades encara penso que potser hauria estat millor esperar-me una mica a veure aquest final; només així encara tindria aquella il·lusió de pensar que no tot s’ha acabat i que em queda un últim as a la màniga. Però llavors desperto i veig que el final del joc estava escrit.

Deixa una resposta: