A tots ens agraden els atracadors i els atracaments. Ens fan pensar en com serien les coses si es poguessin trencar les normes establertes encara que fos per un moment i com seria la nostra vida de forrats sense haver de treballar mai més i vivint en un paradís terrenal. No sé si a vosaltres us passa, però a mi els atracadors em desperten simpatia i em cauen d’allò més bé. A La casa de papel ens trobem davant d’un d’aquells atracaments simpàtics en què els atracadors no són uns malparits, sinó un grup de persones que episodi rere episodi ens desperten empatia i afecte.
La trama
A nivell argumental ens trobem amb “el Professor”, un misteriós personatge que porta anys planejant l’assalt a la Fábrica de Moneda y Timbre. Per aconseguir-ho reunirà un equip de persones amb qualitats molt diverses i totes necessàries per perpetrar el crim que tenen entre mans. Així doncs, els atracadors i el Professor passaran cinc mesos planificant i memoritzant cada detall del pla. Després d’aquest temps, tots ells s’endinsaran en un assalt frenètic, captivador i molt emocionant que arrossegarà cossos de seguretat i 67 ostatges. Tots plegats –atracadors, policies i ostatges– seran part activa d’una trama plena de sorpreses i girs argumentals que mantenen l’espectador amb l’ai al cor en tot moment.
El ritme de l’acció és bastant alt i, tot i que hi ha pauses per conèixer millor cada un dels personatges de la trama, sempre passa alguna cosa que desestabilitza el full de ruta i, per tant, les expectatives dels espectadors, que (lògicament) volen veure com els atracadors se’n surten. És un atracament en què el temps és vital per a la policia, per als assaltants i, alhora, per als espectadors, els quals sentiran el neguit i la fal·lera pròpies d’una trama ben lligada.
El final aconsegueix mantenir els espectadors en tensió, agafats a la butaca, patint i esperant que tot surti bé. Tot i que el final queda tancat, hi ha lloc per a la imaginació i, personalment, em quedo amb ganes de saber més…
Personatges
Crec que és una sèrie que ens permet anar coneixent millor cada personatge capítol rere capítol, de manera que al final acabem coneixent cada un dels trets (positius i negatius) del seu caràcter i de la seva manera de ser. Tot i així, i encara que totes les interpretacions són molt bones i deixen el llistó molt alt, hi ha alguns personatges que destaquen per sobre dels altres. No sabria dir si és a causa de la interpretació de l’actor o pel joc que dóna el personatge dins de la trama, però el meu preferit és Berlín, interpretat per Pedro Alonso, que clava el paper de pertorbat, maniàtic, egòlatra i egocèntric i que aconsegueix reproduir els trets propis d’un “malo malísimo” que, al final, és bona persona i tot. M’ha sorprès gratament Úrsula Corberó en el paper de Tokio, un personatge complex a nivell psicològic. L’actriu ha demostrat que té coratge, qualitat i que pot fer alguna cosa més que somriure a la càmera i fer de bona nena. Crec que en aquesta interpretació ha crescut i ha deixat veure un registre que desconeixíem. Tampoc em puc oblidar d’Itziar Ituño (Raquel), Enrique Arce (Arturito), Paco Tous (Moscú), Alba Flores (Nairobi) i, com no, Álvaro Morte (El professor).
Agradarà…
Als que hagin vist la sèrie Vis a vis, perquè el nivell és semblant. Evidentment també agradarà als amants de l’acció i els atracaments. Per altra banda, si us agrada alguns dels actors que formen la sèrie quedareu contents, ja que el nivell interpretatiu és força alt.
No agradarà…
A aquells que no volen sentir a parlar de sèries españoles, aquells que odien o no tenen interès pels atracaments i el gènere d’acció.