Call Me By Your Name = Tenenbaums + Brokeback Mountain

Mi Idaho Privado, Eva al desnudo, Brokeback Mountain, Moonlight o Mi nombre es Harvey Milk, tots aquests títols recorden fastuosament al romanç de l’any: Call Me By Your Name. És ben cert que pel que fa al cinema ja s’ha fet tot i és difícil no repetir. Call Me By Your Name no és una excepció. O si?

Fa un parell de dies em vaig moure cap al cinema Vigatà per poder veure el que tothom deia: Timothée Chalamet i Armie Hammer són la parella de l’any. Quan vaig sortir de la sala, podia assegurar que sí, que és difícil trobar dos actors amb tanta química. La veritat, però, com ja he dit un parell de vegades en el primer paràgraf (em repeteixo més que l’all), es tracta d’una pel·lícula que ja havia vist; el fil argumental no resulta sorprenent, però a qui collons li importa? La història és profunda, l’argument, tot i no ser innovador, és sòlid, la banda sonora t’atrapa com una mosca a una teranyina i la fotografia… la fotografia… la fotografia. No sabria què dir-ne, és tan… tan subtil, tan delicada, tan precisa que en certa manera ens acosta a la pantalla i ens fa part de la història.

Ara bé, la pel·lícula és lenta. I llarga. Si no heu anat al lavabo abans que comenci l’heu cagada. I si heu demanat una Coca-Cola gran, molts ànims. De veritat. Tot i això hi ha un parell de temes que em tenen captivat: la família i la localització.

Resulta que la història transcorre en un dels pobles bonics (avorrits) de tot el nord d’Itàlia. Allà, tal i com passava amb els Tenenbaums de Wes Anderson, hi ha una família de genis (perquè no hi ha altra paraula que els descrigui) que hi té una casa. Tots parlen com a mínim tres llengües (francès, italià i anglès) i són uns lectors voraços, d’aquells que llegeixen Safo i Euclides i totes aquelles coses gregues que et feien traduir a l’institut si havies triat la branca humanística. A banda d’això, són arqueòlegs, músics, escriptors, professors, lingüistes, turistes, historiadors o qualsevol altra merda que et farà estar les dues hores i quart que dura la pel·lícula pensant que ets un inútil. A diferència dels Tenenbaums, però, són una família feliç. Tothom s’estima i ningú es tira els plats pel cap.

Pel que fa al tema de la localització, m’he de treure el barret. Arran d’aquesta pel·lícula, aquest estiu s’omplirà la franja nord d’Itàlia com si fos Port Aventura per Setmana Santa. Muntanyes, rius i arbres diversos per fotre un clau sense que ningú et vegi. Qui tingui pensat fer una escapada romàntica, que no ho dubti, allà s’hi posarà les botes.

Abans d’acabar, he de dir que aquest any he vist molt bon cinema, i puc assegurar del cert que es tracta d’una de les pel·lícules de l’any. Ara bé, està del tot clar que no ho tindrà fàcil contra les cintes de Martin McDonagh o Guillermo del Toro, tot i que amb l’Acadèmia mai se sap.

Deixa una resposta: