Un dels problemes de ser un friki com jo és que t’agraden massa coses: el cinema, la música, llegir, jugar a videojocs… consumir continguts, sí, però també crear-los: no en va sóc guionista, programador informàtic i melòman, i a sobre practico l’intrusisme professional escrivint articles de cinema, música i més. Potser per això les aficions que demanen més hores, com la lectura i els videojocs (amb les sèries ja he desistit) són les què practico menys. Però també potser per això, quan va caure a les meves mans un producte que unia aquests dos móns no em vaig poder resistir.

Console Wars és un thriller empresarial escrit el 2014 per Blake J. Harris que ens arribava l’any passat traduït al castellà per l’editorial andalusa Héroes de Papel, especialitzada en assaigs sobre videojocs. Ambientat a finals dels anys 80 i principis dels 90, tracta de forma molt curosa una època turbulenta que va definir la cultura de l’oci electrònic tal i com la coneixem ara. Parlo, és clar, de la “guerra” entre els dos gegants de les consoles de l’època: Sega i Nintendo.

 

Un pot pensar que és un tema que no hauria de donar massa de sí. Per molts millons que moguessin, als anys 90 els videojocs encara eren considerats productes d’oci de segona categoria, “allò amb què els nens juguen i s’atonten davant la tele”, però res més lluny de la realitat. Els qui van néixer (com jo) als anys 80 recordaran la baralla eterna de quina era la millor consola, si la Super Nintendo o la Mega Drive, però creieu-me quan us dic que a Europa només vam rebre la metralla de la “guerra de consoles” que resa el títol. Sent Japó territori Nintendo i Europa una mena de bonus empresarial sense gaire importància (que els videojocs de consola arribessin en castellà no va ser normal fins a finals dels 90), Estats Units va ser un autèntic camp de batalla en què una Sega molt bel·ligerant va plantar cara a Nintendo de totes les formes possibles.

Blake J. Harris es va entrevistar amb més de 200 persones de l’entorn de Sega i Nintendo, però sobretot amb una d’elles, el protagonista de la novel·la i a qui acompanyarem en quasi tot moment: Tom Kalinske, antic executiu de Mattel que va comandar Sega of America en una guerra de preus, filosofies de mercat i actituds amb Nintendo of America. I sí, la novel·la està escrita des de la part de Sega (el David contra el Goliath que era Nintendo), però sempre amb un to molt respectuós cap a ambdues bandes, de manera que no hi ha un “bo” i un “dolent”. El material de les més de 200 entrevistes dóna a Harris l’oportunitat de ser un observador molt veraç i que no jutja, amb dades, persones i fets corroborats per múltiples fonts. Així doncs s’hi expliquen coses com ara com la Mega Drive es va avançar a la Super Nintendo, l’aparició de la Game Gear enfront de la Game Boy, la creació de Sonic com a producte diferenciador de Sega per fer front a Super Mario, i fins i tot les campanyes publicitàries de Sega que flirtejaven amb la humiliació de Nintendo com la famosa Nintendon’t.

 

L’estil de narració és senzill i correcte al llarg de les quasi 600 pàgines de la novel·la, sense floritures innecessàries i amb la quantitat justa de tecnicismes per poder seguir amb fluidesa un relat ple de tècniques econòmiques i de màrqueting en un món bàsicament tecnològic. L’elecció de novel·litzar-ho més que de presentar-ho com un assaig potser li otorga menys serietat de la que hauria de tenir, però crec que és molt encertada de cara a aconseguir una lectura amena, àgil i completíssima que farà les delícies de qui vulgui saber què va passar entre bambalines durant aquella època. En certa manera, no és només una novel·la, ja que saber que tot el què s’explica és real i que va passar tot just fa menys de 30 anys dóna a Console Wars un aire de documents secrets desclassificats molt atractiu.

L’única pega que podria trobar-se en aquest relat amb esperit de documental és potser una falta de protagonisme de Sega of Japan o més interioritats de Nintendo, però el material aconseguit és el que és, i no crec que Blake J. Harris s’hagi deixat res al tinter de forma deliberada.

En resum, Console Wars és videojocs, tecnologia, amistats perilloses, enemistats internes, conflictes empresarials i, sobretot, dues filosofies antagòniques enfront el mateix producte i que van determinar una època que ha catapultat l’oci electrònic on és ara: a ser el sector econòmic més determinant, més poderós que cinema i música junts.

 

Marc Musquera

AnteriorCrítica de ‘Las leyes de la termodinámica’
SegüentETC TEATRE. Matx d’improvisació
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.