El mes d’agost es va estrenar a Netlix el darrer treball de Matt Groening, el creador de famoses sèries d’animació com l’aclamada The Simpsons o Futurama. Tot i el hype que es va crear al voltant d’aquesta sèrie animada per a adults, Disenchantment ha estat fortament criticada i sembla que no ha complert amb les expectatives.

L’univers que ens planteja Groening ens situa en un regne imaginari amb la princesa Bean com a protagonista, una donzella que trenca tots els estereotips. La seva aventura comença quan el seu pare, un rei d’allò més draconià, la vol casar tant si com no, fet davant el qual ella es revela. En la seva inicial fugida i en la resta d’aventures en busca dels seu propi destí, la princesa Bean estarà acompanyada per Elfo, un elf que fuig d’una vida idíl·lica on tothom és feliç i canta, i per Lucy un dimoni que la incita a anar a contracorrent i a desafiar l’ordre establert.

El millor

S’ha de reconèixer que després de Futurama i els Simpsons, els personatges creats per Groening no són quelcom nou o excepcional i tots tenen un aire molt semblant i molt fidel al seu estil. Tot i així, Groening s’aplica a fons en l’entorn i en l’univers que vol crear, de manera que els detalls i la qualitat de l’espai i les localitzacions en què se situa l’acció catapulten el nivell de la sèrie i aconsegueix pal·liar la poca sorpresa que ens generen els personatges. Així doncs, a nivell estètic Desencanto acaba esdevenint una sèrie amb molt d’encant.

Seguint amb els personatges, al meu parer en aquesta sèrie esdevenen més complexos que no pas als Simpsons o a Futurama. La princesa Bean és del tot irreverent i es trobaria a mig camí entre Bart Simpson i Bender de Futurama; tothora desafia les normes establertes i tot i que intenta fer les coses “bé”, surt els seu esperit rebel i alcohòlic. Em sembla un personatge bastant feminista, ja que no es deixa doblegar per cap dels homes que la acompanyen, refusa es vestits i pentinats de princesa, beu… crec que és un personatge reivindicatiu i atrevit. Per la seva banda, en Lucy, el dimoni i a priori el personatge més fluix, dóna lloc a bons acudits i a situacions gracioses. La tríada la tanca l’Elfo, un personatge que escapa d’un món idíl·lic per viure la cruel i trista vida real, que vindria a ser l’amic innocent i perdedor al més pur estil Milhouse. Finalment, els personatges secundaris no tenen res a envejar als principals, ja que brillen amb llum pròpia. Alguns exemples són els guàrdies reials, el rei, la reina i madrastra de la Bean, els consellers del rei… Aquest aspecte recorda bastant als Simpsons, ja que cada personatge destaca per alguna característica que el fa graciós i destacat en l’univers de la sèrie.

Tampoc podem obviar els temes de fons que tracta la sèrie. La recerca de la felicitat, la troballa del propi camí i l’autoacceptació estan molt presents en tots els personatges, però especialment en la Bean. Per altra banda l’acceptació d’una realitat imperfecta i favorable per a uns i desfavorable per a d’altres també és un tema força recurrent. Com no pot ser d’una altra manera en una sèrie creada per Groening, no hi falta la presència del sexe, la crítica a la religió, a tot allò que sigui canònic i, com no, el consum de substàncies estupefaents. 

El pitjor

Potser el pitjor de la sèrie és el ritme. L’acció en altres sèries de Groening sol ser més ràpida i àgil, però en aquest cas al trama avança més lentament potser a causa de la llargada dels capítols, que son una mica més llargs del que és habitual en una sèrie d’aquest estil.

Per altra banda, la trama sol ser bastant previsible i lineal, de manera que no hi ha gaires sorpreses. Això fa que l’humor sigui també força previsible i, de vegades, un punt excessiu. Crec que han de trobar la mesura justa i un humor una mica més intel·ligent. Tot i així és una sèrie que acaba de néixer, de manera que donar-li una mica de marge de maniobra em sembla el més encertat.

En resum… 

Si després d’aquesta crítica no sabeu si veure-la o no, els que sigueu fans de les sèries d’animació per a adults crec que no us la podeu perdre. A més, si us agraden l’estètica i el món de Groening, considero que la sèrie segueix una línia força continuista, de manera que us pot agradar. Per a mi el conjunt funciona.

Deixa una resposta: