Vaig descobrir aquest llibre de Clara Cortés editat per La Galera a través de les xarxes socials. Em van cridar l’atenció dues coses: la il·lustració de la portada i el títol que l’acompanyava. Potser és perquè m’agrada molt el nom de Clementine. Sigui com sigui, em va transmetre molt bones sensacions.
A la contraportada es diu que és literatura juvenil a partir de 14 anys, però realment és una història per a joves-adults. Jo recomano llegir-lo durant l’adolescència i el principi de l’edat adulta, moments plens de problemes i dubtes existencials. També pot servir per comprendre alguns temes tabú i normalitzar situacions.
La Clementine, una noia de 25 anys ha passat d’una relació dependent a una altra (primer amb la seva mare i després amb el seu xicot), i no se sent còmoda amb la vida que té. Durant el transcurs d’un any, coneixerà una persona que li canviarà la vida i li farà veure que no necessita dependre de ningú per ser plenament feliç. Autoafirmació, autoestima i coneixement d’un mateix és el que podem trobar dins d’aquest llibre.
Recomano molt aquest llibre. Potser perquè està ple de personatges LGTBI, els quals no trobem fàcilment dins la literatura actual, o perquè es fa referència explícita a l’empoderament de la dona davant d’una societat sexista i masclista. També tracta temes reals i que estan a l’ordre del dia com ara les relacions dependents, el masclisme, els canvis de sexe, les relacions entre noies o situacions familiars turbulentes. No és un conte de fades, però tampoc un drama o una tragèdia. Explica que la vida no és un camí de roses, però que és a la nostra mà trobar una solució.
Pel que fa a l’estil narratiu de l’autora, es nota que hi ha un gran treball al darrere, del qual en sorgeix una prosa ben estructurada i acurada. Hi trobem també il·lustracions creades per l’autora que amenitzen els punts d’inflexió i la trama que se’ns presenta. És un trencaclosques que la protagonista va reconstruint poc a poc a partir de la narració.
Els personatges, però, estan poc definits físicament, fet que dificulta que els puguem dissenyar dins la nostra imaginació, però en canvi, el seu paper dins la trama els converteix en personatges rodons, ja que compten amb caràcters i trets psicològics molt complexos.
El final és agredolç i demana a crits una segona part per saber què passarà després.
Us deixo amb un fragment del capítol 24 per anar fent boca:
“Como si fuera una cosa terriblemente suave y atemporal entre dos personas que consistiera sólo en dejarse llevar, como si no importaran ni el lugar ni el momento. Como si no fuera fácil pero valiera la pena dedicarle el esfuerzo. Como si para querer a alguien de verdad sólo fuera necesario querer y listo, sin tener que hacer nada para justificarlo.”
