Dimecres, 14 de novembre de 2018

Retrospectives, dolces retrospectives. Us he de ser franc. El que més m’agrada dels festivals de cinema és anar a veure pel·lícules antigues. Pel·lícules que es van estrenar quan jo encara era un projecte d’espermatozou. Potser ni això. Pel·lícules en format quadrat, colors saturadíssims i uns efectes especials més pobres que banyar-se amb una regadora i un cordill. Com si comprovéssim el saldo de la targeta de crèdit d’un pobre estudiant a final de mes, negatiu, a deure. Efectes especials a deure. Sí. Mai millor explicat. L’avantatge de haver de fer explotar maniquins a falta de caps humans és que requereixes d’un bon guió, o almenys algú que s’imposi davant la pantalla, com en el cas de la primera retrospectiva, La furia, de Brian De Palma, amb Kirk Douglas i John Cassavetes.

Com haureu observat, avui no he començat parlant-vos de com he arribat amb cotxe perquè n’estic de la carretera i de trobar aparcament fins als collons. He hagut d’aparcar al costat d’uns contenidors allà on Déu va perdre l’espardenya. No sé ni si s’hi podia aparcar, però el límit entre la línia blanca i la groga era tant fi com el paper de fumar i m’ho he agafat com un buit legal.

Tornem al tema. Les retrospectives. O eren els guions? Merda ara m’he perdut. Si és que de seguida que parlo de la puta rutina el cervell em queda girat. Perdoneu. Començaré de nou. Resulta curiós veure a Kirk Douglas en pantalla més jove del que està ara el seu fill. La gent es fa gran, qui ho diria. No tinc gaires ganes de parlar-vos de la pel·lícula, perquè és una retrospectiva. I m’agrada quedar-me les emocions per mi. Si fos alguna novetat, estic obligat per contracte a informar-vos una mica, però aquesta és del 1978, i si no l’heu vist és perquè a Internet hi ha un excés de pornografia. N’estic segur.

Ha arribat en Marc Musquera, per fi. Just a temps per Phantom Of The Paradise, que, a partir d’avui, s’ha convertit en una de les meves pel·lícules preferides. No l’havia vista mai. I encara no entenc com. Suposo que per la pornografia d’Internet. No soc diferent a vosaltres, jo també he vist els primers plans del Nen Jordi. Bé, si no heu vist Phantom Of The Paradise, feu-me cas, és millor qualsevol tipus de pornografia que pugueu trobar per Internet, i sobretot més completa que la pornografia amb amputats, en cas que hagueu avançat fins a nivells malaltissos de cerca i captura. Ah, i amb un pressupost d’un milió i mig. Podreu comprovar que no es necessita el salari anual d’un futbolista per fer una bona òpera rock.

Sortim després de la sessió per anar a menjar alguna cosa. Un entrepà de formatge. En Marc no m’acompanyarà a veure la d’ara perquè ja l’ha vista. The Night Eats The World, una pel·lícula de zombis a París. Hòstia puta. Aconsegueixo acabar-la, però em deixa més fred que el cos de Jack Nicholson al final de El Resplandor. Amb estalactites al nas. Ho he dit altres vegades, però no crec que em cansi mai de repetir-ho. Tot el que es podia fer sobre zombis ja està fet. Fins i tot van fer una pel·lícula romàntica on un zombi s’enamorava. Va, home, va! Quan en el cinema de terror es deixa de banda la violència per parlar de sentiments és que ja s’han cremat tots els cartutxos. Pareu ja, George A. Romero ja ho va inventar tot, i tots els homenatges que se li hagin volgut fer, ja estan fets. L’única cosa que em cansa més que els zombis són les pel·lícules de Nadal. L’única manera de fer-me veure una pel·lícula de Nadal és que hi surtin zombis. Crec que acabo de perdre tota credibilitat. Follets zombis embolicant cervells infantils per ordre d’un Pare Noel mutant sense dents i amb la barba plena de mocs radioactius. Brutal.

Decideixo no quedar-me a la última sessió. La son em supera per moments, i els meus últims abusos amb la santa planta no ho han arreglat. Enfilo cap a l’Estació, el cotxe era més avall. Molins de Rei m’absorbeix, els carrers buits i la falta d’il·luminació juguen en la meva contra i em veig cada vegada més insegur davant la situació. Tinc la sensació en qualsevol moment pot saltar algú d’entre la penombra, sense una cara palpable, com una mena d’esperit que absorbeix les vides alienes per osmosi. Algú amb caputxa i botes militars. Ja no passen trens i la lluna es fa cada vegada més petita. Sembla que no s’atreveix a entrar a Molins. No sé què collons foto aquí, cada any igual, amb la paranoia de patir un infart triple. Afortunadament estic a punt d’arribar al cotxe.

Un moment, sóc als contenidors i el meu cotxe no hi és. Tiro enrere, fins als contenidors d’abans, segurament no l’he vist. Premo el botó d’obertura de les claus del cotxe. No fa llums. Segueixo més enrere, ni rastre del Toyota Auris. I si he arribat a casa i estic patint un malson lúcid? No, no pot ser. Segueixo més endavant, com si hagués de creuar la ciutat sencera. Arribo a uns altres contenidors. Eren aquests. Però no hi ha el meu cotxe, hi ha un Opel Corsa de color blau desgastat, ple de bonys i rascades. M’han robat el cotxe. La grua. No podia aparcar allà. Les pulsacions augmenten, la suor freda s’escampa poc a poc per tot el meu cos. Un calfred. Estic fotut. No tinc manera de tornar a casa i porto massa marihuana a sobre com per anar a visitar els Mossos. Però no tinc cotxe. Merda.

Finalment decideixo trucar als Mossos, que si se l’ha endut la grua almenys em diran on he d’anar. L’únic que espero és que no me’l hagin robat. No sé fins quin punt l’asseguradora ho cobriria.

Comunica. Espero impacientment, fumant tants cigarros com puc cargolar.

—Bona nit, Mossos d’Esquadra, vostè dirà.

—Hola, bona nit, miri, sóc a Molins de Rei i he aparcat aquí, una mica més enllà de l’Estació de Trens, al costat d’uns contenidors. Deu haver sigut fa unes cinc hores. Potser sis. És possible que se’l hagi endut la grua? Perquè no hi ha cap paper…

—A veure, hi havia alguna senyalització que indiqués si es podia aparcar o no? —es pensa que tinc pa a l’ull— Perquè m’aniria millor si especifiqués on es trobava el cotxe exactament.

—És que no sóc d’aquí. En cas que me’l hagin robat, com poso la denúncia? Quan trigarien a trobar el cotxe? Hòstia és que ara no podré tornar a casa— els nervis em traeixen, no sé ben bé com em pot passar això a mi. Tants dies fent la broma que em robaran el cotxe i al final ha passat.

—A veure, primer de tot, calmi’s. Aquests carrers són molt traïdors. Si em diu que és al costat de l’Estació repassi bé que el cotxe no és en algun dels carrers del costat —definitivament no tenen ganes de treballar.

Començo a caminar, sense penjar. Arribo dos carrers més enllà. Uns contenidors i al costat uns llums que em piquen l’ullet, amb els intermitents, els del meu cotxe. Algú l’ha mogut de lloc. Dono les gràcies al Mosso i em disculpo. Obro la porta i omplo l’espai d’un riure histèric que no aconsegueixo calmar. És ben bé que tinc pa a l’ull.

Deixa una resposta: