Dilluns, 12 de novembre de 2018

Estic sense feina. Ja fa un temps que vaig fer el plantejament de tornar-me un antisistema i és ara que em sento com una lacra per a la societat. Per no cardar ni brot, dic, no per ser un antisistema. Un cúmul incipient d’avorriment descarrega la seva ira sobre mi cada dia per recordar-me que he de fer alguna cosa amb la meva vida. M’aixeco del sofà i em dutxo per traure’m la pudor de desídia de sobre i recuperar els aromes del treball de camp, la feina bruta. Em poso com a mínim uns pantalons i agafo el cotxe direcció Molins de Rei, on m’esperen uns dies de infàmia periodística.

Surto de la C-17 per incorporar-me a la sortida cap a l’AP-7 i, com era d’esperar, hi ha una mandonguilla compacte de ferralla motoritzada enmig de la carretera. No em puc bellugar. El so dels clàxons i l’arranca-para-arranca-para dels altres vehicles ha adquirit un to operístic de quotidianitat, que m’ha tornat a la vida real. Això és el dia a dia. Trànsit i cels grisos.

Quan per fi surto de l’embús i agafo la sortida cap a Molins, observo el paisatge industrial que es veu més enllà dels marges. Pel que sembla, aquesta setmana no farà bon temps. Als vidres de les oficines i les granges de maquinària del voltant s’hi reflexa el sol de les cinc de la tarda que, amb el canvi d’hora, ara és baix i toca els collons que no vegis. Un cop a Molins, trobar aparcament no resulta difícil; recte, girar a la dreta, aquesta no la següent, recte, recte, maniobra enrere, maniobra endavant i aparcat. Qualsevol diria que sé conduir. Cargolo el de sempre, me’l poso a la boca i l’encenc. És horari escolar, les senyores passegen els seus nens i els avis porten els nens a futbol. No ha estat una bona idea, encara que sent a Molins de Rei, dec formar part de la mitja juvenil. Rebel.

Em dirigeixo cap a taquilla. És el primer dia que vinc i he de recollir el passi de premsa. Amb l’acreditació em donen una bossa negra, on hi ha un llapis, un boli i el programa del festival. L’any passat no hi havia una pel·lícula? És igual. Potser era només aquell any. Vaig a buscar una cervesa, vaig al lavabo i entro a sala. El noi encarregat de la porta em diu que he d’anar a dalt, però a baix hi ha com dues persones. Me’l miro amb cara de decepció, no vull anar a dalt. L’altre encarregat de la porta canvia d’opinió i em deixa anar a baix. Confirmo: hi ha tres persones, jo soc la quarta. No crec que sigui una sessió per fer xou. Abrakadabra, es diu la pel·lícula que projecten a primera sessió, dels germans Onetti. Ni idea.

La pel·lícula en si comença de manera rocambolesca. Un mag intenta un truc amb una pistola i, per accident, mor. La fotografia de la pel·lícula és complexa. És una pel·lícula moderna en format antic, colors saturats i pantalla quadrada. Parlen en italià però la pel·lícula és argentina. Rectifico, està doblada a l’italià. No ho acabo d’entendre, però la pel·lícula em manté captivat, és una trama que enganxa. Pulp en estat pur. Arriba el final. No pot ser. Ha passat. Tothom se l’esperava. Encara que ha fet prou riure. Recomanable.

Surto per fumar i aprofito per enviar-li un missatge a en Marc Musquera, necessito urgentment un company de fatigues; estar sol en aquesta ciutat no és bona idea, i molt menys sabent com em va anar l’any passat. En Marc no respon, per tant decideixo tornar a entrar. Saludo al de la porta amb un lleuger cop de cap i busco lloc.

La projecció que ens tenen preparada es titula I’ll Take Your Dead. Va sobre un senyor que té una filla i viuen feliços en una granja allunyada de la ciutat. Fins aquí tot bé, el problema és que el senyor treballa d’escombriaire: es desfà dels morts que les bandes i màfies de la ciutat li deixen a la porta. A canvi d’un sou, és clar. La nena viu amb tota naturalitat això de tenir cadàvers a casa, però de tant en tant somnia desperta amb aparicions tètriques que la fan tremolar molt. Això és el que estic veient. La nena no deu tenir més de tretze anys. Un dia arriba un paio amb cua de samurai i tatuatges a la cara que porta un grapat de gent conflictiva amb diversos trets al cos. Li demana ajuda a l’escombriaire, que accepta, pensant que serà l’últim treball que haurà de fer. Les coses es compliquen quan una noia, suposadament morta, es desperta a la taula d’operacions de l’escombriaire. Tranquils, no és un zombi, només que no l’havien mort bé. No us diré com segueix la pel·lícula perquè després us queixeu, però acaba essent una combinació entre joves tatuats que disparen i fantasmes amb els ulls blaus que brillen. Una combinació bastant peculiar. No m’acaba de fer el pes.

Surto novament per fumar. Aquest tipus de pel·lícules s’han de digerir. Tinc una mitja hora per anar a sopar, i avui dilluns, no hi ha servei de bar a La Peni. Em trobo amb en Marc a fora i comentem la pel·lícula. Divergim. Bastant. Suposo que el pèl-roig deu haver arribat tard i s’ha perdut gran part d’aquest mélange à trois. En fi, busquem un bar per sopar mentre parlem de música. John Carpenter, per ser més concrets. M’explica com li va anar al concert mentre jo moro d’enveja.

Quan arribem a lloc, triguen bastant a servir-nos. Ens diuen que tindrem temps però jo no m’ho crec. Queden deu minuts perquè comenci la següent sessió i comencem a estar impacients. Les pizzes no surten. Tampoc hi ha rastre del cuiner. No sé per què, però tinc la sensació constant que aquesta ciutat es confabula contra mi. Resulta difícil d’explicar. Els carrers llòbrecs i buits em recorden als del meu poble, però no em transmeten seguretat. Ara mateix, en la única cosa que penso és en menjar, però ja no tinc gana, em fa l’efecte que estan enverinant les pizzes. No li comento res d’això a en Marc, no vull posar-lo més nerviós. Seria contraproduent per la revista.

Per fi arriba el menjar i endrapem com porcs famèlics. Paguem i sortim gambant fins La Peni, on començarà Blood Paradise d’aquí res. Passem la cua d’entrada, trobem lloc a les fosques i la pantalla s’il·lumina: “Festival de Terror de Molins de Rei presenta…”

Acabo de dir el títol de la pel·lícula. No ho tornaré a repetir, aniria en contra de les normes d’estil que em van ensenyar a la universitat. La cinta va sobre un matrimoni sadomasoquista entre un jove que fa ioga i una escriptora de molt d’èxit a la qual se li ha acabat la inspiració. La seva agent literària li recomana anar a Suècia, però jo li recomanaria una bona dosi de psicotròpics. No li digueu res d’això a en Marc Orra, que el pobre es pensa que m’he tornat un ésser humà decent. Quan arriba a Suècia, res és com es pensava. La passa a recollir un home amb bigoti que porta un sofà a sobre un cotxe en estat deplorable, que és un gran admirador de la seva obra. L’escriptora de seguida es veu absorbida per un conjunt de situacions extraordinàriament violentes que destrossen qualsevol perspectiva de tornar. Més o menys com jo quan s’acaba la pel·lícula. M’he oblidat de posar gasolina a l’anada i ara dec estar en reserva. Merda, no crec que a la una de la nit trobi una gasolinera que estigui a la meva disposició.

Crec que n’havia vist una a l’entrada. Espero que no sigui un miratge, invocat per Satanàs, per atrapar-me a les afores de Barcelona. El meu cor està massa dèbil per ensurts.

Deixa una resposta: