Avui, rebobinarem. Els gravíssims fets que aquí relataré van ocórrer l’any 2010, però… qui podria oblidar-los?

Era l’estrena de Toy Story 3. La vaig anar a veure a les multisales que hi ha a Vic i de les que no diré el nom per no aixecar polseguera. La projecció encara era en sistema analògic, sí, en 35 mil·límetres i tenia un encant, una textura, un sabor a cinema autèntic que el digital no té però, ai las!, és un somni que sense raó provoca monstres. La litúrgia: llums a mitja sala i comença la bobina d’anuncis locals, aquells que et provoquen unes ganes irrefrenables de buscar algun objecte afilat per tallar-te les venes. A continuació van venir els tràilers i la sala es va quedar a les fosques. I després d’un parell de canvis de format gens abruptes (ironia mode on), esperàvem el logotip de Disney, però no… El feix de llum ens va vessar directament la imatge d’en Buzz Lightyear. “Ah, mira, és d’aquelles que fan alguna escena abans dels crèdits”, vaig pensar. Doncs no. En Buzz caminava enrere, i tota la resta de joguines animades, també. I parlaven així: “Bzzzztttt Prrrrrtttt Asapttttt Turrrrffftvvvs” mentre feien un estrany breakdance. Em vaig gratar el clatell i em vaig girar. La sala era plena de gom a gom, de butaca a butaca, de coca-cola i crispetes escampades pel terra a coca-cola i crispetes escampades pel terra. Tothom mirava la pantalla fixament, sense moure ni una pestanya, hipnotitzats com en Donnie Darko veient The Evil Dead. No m’ho podia creure, havien muntat els rotlles de la pel·lícula al revés! Però ni un sol espectador es mostrava sorprès davant d’aquells dibuixos animats fent el cranc i recitant “Ghhhsstt Prrrrajjjjk Connnnnfffftttt”. Vaig sortir de la sala i vaig anar fins al vestíbul, on vaig exclamar:

—Ei, que la pel·lícula va al revés!

La noia que venia entrades se’m va quedar mirant, va bufar tot girant els ulls cap amunt i va deixar anar:

—N’estàs segur? Ningú més s’ha queixat….

Excel·lent. Clar, si alguna cosa havia d’anar al revés era en aquest lloc.

—Sí, n’estic segur. Per un moment he pensat que era jo, que sóc gilipolles, però després de fregar-me els ulls i les orelles unes quantes vegades, he vist que no, que és la pel·lícula que està al revés.

Davant la insistència, la noia va aixecar la veu i cridant des d’allà mateix i a l’estil ‘gañán’ va dir:

—Ei, que a la 3 la pel·li no va bé!

Ens uns segons va sortir el senyor projeccionista, atabalat. Llavors em va acompanyar fins la sala i, un cop a dins, va fer mitja volta com una exhalació i va córrer amb aquelles giragonses dels dibuixos animats a les cames. Mai havia vist res igual. Així doncs, em vaig tornar a asseure a la meva butaca de la fila 7 i en un minut, la pel·lícula es va aturar i van obrir els llums. Em vaig aixecar de la butaca, i sense que ningú m’ho demanés, vaig començar a explicar:

—És que, com heu vist, la pel·lícula anava al revés i…

Partit de tennis: servei del projeccionista. Tothom es va girar cap a l’entrada de la sala. Allà, el senyor, que esbufegava com en una sessió prepart, em va interrompre.

—No es pot fer la sessió, cal desmuntar les bobines, donar la volta a la pel·lícula, i tornar-la a muntar.

Un “Ohhh…” de decepció fins l’infinit i més enllà va ressonar per tota la sala.

—Passeu per la taquilla i us tornarem els diners —va afegir el projeccionista venent-ho com una bona notícia.

Els espectadors van començar a sortir de la sala indignats, els nens ploraven i els pares no paraven de moure els braços mentre pensaven (segur), “ara que havia trobat dues hores perquè el nen s’estigués quiet i no emprenyés!”. Una senyora, que anava amb la seva família i la meitat d’alguna altra (ocupaven dues files) es va aturar davant meu, va estirar el braç assenyalant-me amb el dit índex i abans de fer el crit d’ultracuerpo va deixar anar:

—Estaràs content, oi? Ens has fotut la sessió enlaire.

I mentre aquella horda enutjada sortia a buscar algunes teies amb foc per linxar-me com a en Frankenstein, vaig mirar la pantalla, gran i blanca, fins a perdre-m’hi dins i vaig rebobinar dècades fins el moment en el que estava dins el ventre de la meva mare, allà, feliç, i ben arronsadet. I així vaig decidir que em quedaria, en posició fetal i fatal. Fins que algú premés el play.

Comparteix
AnteriorCINECLUB VIC. 3000 Nits
Següent‘Disenchantment’, la nova sèrie animada de Matt Groening per a Netflix
Quim Crusellas
Ha mamat cine des de ben petit. Té 7 germans que el portaven a veure, a finals dels 70, pel·lícules de ninjes, kungfu, terrors espacials, ciència ficció efervescent i aventures en llocs inhòspits. Ha realitzat alguns curtmetratges, escrit en diverses publicacions especialitzades i el 2004 va començar el Festival Nits de cinema oriental de Vic, dedicat al cine popular asiàtic que combina pel·lícules, gastronomia i activitats culturals diverses. També és membre del Cineclub Vic des de 1990 i creador de la productora Moviola, especialitzada en producció audiovisual, amb clients com el Festival de Sitges i diverses distribuïdores. Durant 12 anys va realitzar el programa d'actualitat 'El Cinematògraf', guanyador del Premi Zapping al Millor programa de TV el 2008.

Deixa una resposta: