Si voleu llegir aquest nou article del ‘Cinema Paradito’, haureu d’esperar-me asseguts.

Vaig anar als multicines de la meva ciutat, el nom dels quals no puc recordar, i vaig comprar una entrada per la Sala 3, la gran. Vaig fer cua mentre esperava que la noia que esquinçaria les entrades acabés de vendre’n algunes més, vendre refrescos, posar els monitors del vestíbul en marxa, vendre llaminadures, fregués el terra i fes el pi. Aleshores, poc podia sospitar que aquells serien els meus últims minuts de peu dret en molt de temps.

Ara, la imatge es torna ondulant i en una el·lipsi eclipsada apareixo a la butaca número 1 (la del mig) de la fila 7 de la Sala 3 (la gran). És a punt de començar la pel·lícula, que no és de terror, i ja estic cagat. Resulta que no m’he adonat que em posava de peus al bassal, amb les sabates trepitjant un líquid enganxós que m’ha deixat immobilitzat. Jo sóc molt de creuar les cames com les secretàries de l’Un, dos, tres, fins i tot al cine, i no ho he pogut fer. Tant de temps intentant saber el secret de la Coca-Cola quan resulta que el trobem a la segona part d’aquesta paraula composta. Sí, cola, i de la d’impacte. Al meu costat hi havia una parella amb la lliçó apresa: només arribar, i abans de seure, han llançat pels aires la seva paperina de crispetes de mida global. Ara entenc perquè el públic compra aquells recipients monstruosos de crispetes, no és per donar de menjar a tots els nens del tercer món, no, és per llançar-les dissimuladament pel terra i així fer-les servir de serradures. Ells han estat tota la pel·lícula fent claqué amb les crispetes, sí, però quan s’han volgut aixecar per posar-se bé la vora dels calçotets o de les calces, ho han pogut fer.

La pel·lícula és de superherois de la Marvel, o sigui, una tortura de dues hores i quaranta minuts. Sense poder anar a pixar, sense poder creuar les cames com les secretàries de l’ “Un, dos, tres”, i sense poder-me aixecar a aplaudir les escenes més ridícules del film. Arribem als crèdits finals i a l’escena sorpresa de l’epíleg, i tothom marxa. Menys jo. Estic amorrat al piló. Bé, al terra. Unit al cinema amb una passió desmesurada. Intento de nou aixecar els peus, i res. I com que en aquest cine netegen tant i tan sovint, ningú s’adona que a les files de davant hi ha algú…

I així passen les sessions, i jo desesperat, i així passen els dies, i jo contestant: Ai, l’as! Ai, l’as! Ai, l’as!

Estic perdent el temps, pensant “pel que més vulguis, fins quan? Fins quan?”

Al setè dia, el servei de neteja va ressuscitar i després d’inserir amb força una espàtula sota els meus peus, vaig poder sortir d’aquella sala, quan ja em començava a autoanomenar Viktor Navorski. Estava mort de fam, deshidratat, així que vaig pujar al bar del vestíbul i la noia que després vendria i esquinçaria entrades, posaria en marxa els monitors i faria el pi, em va demanar què volia prendre.

—Una Coca-Cola. Necessito sucre— vaig dir tan cansat que no notava l’avergonyiment.

Darrere d’ella, la publicitat anunciava una combinació explosiva: “Coca-Cola patrocina el estreno de INSIDIOUS 3, ¡TE DEJAREMOS CLAVADO EN LA BUTACA!”

Comparteix
AnteriorCrítica de ‘Time thieves’
Següent‘El cas dels homes tatuats’, Elvira Andrés  i Manel Joan i Arinyó
Quim Crusellas
Ha mamat cine des de ben petit. Té 7 germans que el portaven a veure, a finals dels 70, pel·lícules de ninjes, kungfu, terrors espacials, ciència ficció efervescent i aventures en llocs inhòspits. Ha realitzat alguns curtmetratges, escrit en diverses publicacions especialitzades i el 2004 va començar el Festival Nits de cinema oriental de Vic, dedicat al cine popular asiàtic que combina pel·lícules, gastronomia i activitats culturals diverses. També és membre del Cineclub Vic des de 1990 i creador de la productora Moviola, especialitzada en producció audiovisual, amb clients com el Festival de Sitges i diverses distribuïdores. Durant 12 anys va realitzar el programa d'actualitat 'El Cinematògraf', guanyador del Premi Zapping al Millor programa de TV el 2008.

Deixa una resposta: