La Pepeta era una crispeta grassoneta. La Pepeta va néixer al costat de la pica, al costat de l’aixeta, darrere la barra del bar d’aquell multisales amb un nom que ara no puc recordar. La memòria em fa la traveta. Un cop de calor i va aparèixer en aquella mena d’incubadora gegant juntament amb milers de germanes crispetes, alegres i grassonetes. En aquell cel de núvols blancs i cruixents va veure el món per primera vegada: un vestíbul atapeït de llum, màquines de joc, cartells de cine, llaminadures, cues de gent… I en aquella vitrina d’olor torrat també va saber que la seva vida seria més breu que un curtmetratge. La Pepeta veia com una paperina recollia uns quants centenars de les seves germanes i anava a parar a les mans d’algun espectador. I després, segons les històries que la Conxita, la Ramona i la Soledad, les crispetes safregistes i sufragistes, explicaven, acabarien essent deborades per alguna boca humana. La Pepeta tenia un malson on es veia engolida per una boca i, com en Pinotxo, es quedava dins l’estomac cavernós d’un gegant aquàtic. Finalment, la paperina va recollir la Pepeta. La nostra amiga grassoneta va apretar les seves dents de pellofa i va tancar els ulls, assumint el seu destí en aquell cinema-escorxador. Fos a negre.

‒Ei, encara sóc viva?‒ va rumiar la Pepeta.
Va obrir els ulls i sí, encara era viva. Davant seu hi havia una pantalla de cinema, gairebé tan blanca com el cel de crispetes que havia deixat enrere. I no era l’única; a esquerra i dreta hi havia desenes de crispetes, totes estirades (i tirades) pel terra d’una sala de cinema. No se l’havien menjat. La Pepeta va descobrir que, a banda de menjar-se’n algunes, els humans llancen la majoria de crispetes pel terra. És un costum imbècil, sí, però molt habitual. Per què cruspir-te una crispeta si la pots llançar?
En aquest multicines amb un nom que no aconsegueixo recordar passaven poc l’escombra o l’aspiradora, i la Roomba hi estava prohibida, tenia dos rombos. I per això, la vida de la nostra crispeta va passar de curtmetratge a llargmetratge i, inflada de sort i alegria, va tenir més longevitat que una pel·lícula de Bollywood.
I va veure cinema. La seva textura surera li permetia espetegar en les escenes d’acció més increïbles, posar-se negra amb les pel·lícules masclistes (que abunden), plorar amb la sal i els drames més descarnats, saltironejar enriolada amb les comèdies més divertides, i tremolar com una ploma forrestgumpera amb els films de terror dolent que s’estrenen de forma freqüent. Quan hi havia una pel·lícula en 3D, com que no tenia les ulleres, aprofitava per dormir. I somiar. I somiava que era una estrella, una estrella de cine.
Un dia, durant la projecció de COCO, un nen va baixar de la butaca perquè li havia caigut una crispeta. I llavors va veure la Pepeta. La crispeta, emocionada amb la pel·lícula de Pixar, va començar a plorar. El nen va obrir els ulls com síndries: “Una crispeta vessant llàgrimes?”. La Pepeta va endevinar que aquell jove espectador mai l’oblidaria. I, com diuen al film, “Solo muere lo que se olvida”. El nen va agafar la Pepeta, se la va mirar i, finalment, se la va menjar.
L’última imatge que es va poder veure d’aquesta particular crispeta va ser la d’un somriure gran i blanc, que s’amagava entre els llavis del nen espectador. Fos a blanc.

Comparteix
AnteriorCINECLUB XIC. Frankenwinnie
SegüentCINECLUB VIC. Caras y lugares
Quim Crusellas
Ha mamat cine des de ben petit. Té 7 germans que el portaven a veure, a finals dels 70, pel·lícules de ninjes, kungfu, terrors espacials, ciència ficció efervescent i aventures en llocs inhòspits. Ha realitzat alguns curtmetratges, escrit en diverses publicacions especialitzades i el 2004 va començar el Festival Nits de cinema oriental de Vic, dedicat al cine popular asiàtic que combina pel·lícules, gastronomia i activitats culturals diverses. També és membre del Cineclub Vic des de 1990 i creador de la productora Moviola, especialitzada en producció audiovisual, amb clients com el Festival de Sitges i diverses distribuïdores. Durant 12 anys va realitzar el programa d'actualitat 'El Cinematògraf', guanyador del Premi Zapping al Millor programa de TV el 2008.

Warning: A non-numeric value encountered in /homepages/19/d539144633/htdocs/app540051993/wp-content/themes/Newspaper/includes/wp_booster/td_block.php on line 353

Deixa una resposta: