“He vist coses que vosaltres no creuríeu. Tiquets del pàrquing amb la tinta correguda. Pegats de caques de l’Arale cosits per tapar un forat al pantaló. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja. És hora de morir”.

Aquestes van ser les últimes paraules de l’osset de goma Haribo abans que el desenganxés de la butaca número 2 de la fila 7 de la sala 3 d’un multicines de Vic, el nom del qual ara no puc recordar. El vaig llançar a una paperera i abans de desfer-se com l’increïble home minvant, va somriure, va aixecar la seva poteta d’osset i va fer “Ok” amb el dit polze com en T-2.

Feia mesos que el veia allà, adherit a aquella butaca i, poc a poc, es va anar integrant en la tela de color i requadres de faldilla escocesa. Caigut, en desgràcia, d’alguna bossa d’ossets de goma Haribo, va començar subjectat pels pèls, però la galeria de culs que va anar ocupant la butaca de sessió en sessió i dia rere dia va fer que s’acabés integrant al seient, fossilitzant-se, fins que pràcticament no hi havia relleu, no sobresortia, i va passar a ser un estampat més de la butaca número 2. L’osset, daurat, tou, dolç, brillant, es va anar omplint de brutícia, va canviar la seva perfecció simètrica per esdevenir una mena de Cobi gelatinós i, el pitjor de tot, va canviar un entorn d’ossets de colors tan adorables i mengívols com ell per un allau de culs que es movien pendularment fins asseure’s sobre la seva cara. En poc temps, l’osset havia vist més culs que el client més assidu del Nederland (el Night Club d’Orís). Li havien dit que la seva meravellosa vida de llaminadura envoltada de companys igual de naïfs que ell acabaria en la boca plena de càries d’algun nen o nena. I que això era un final feliç.

Però ai, osset, la vida ens dóna sorpreses, i ningú t’havia preparat per aquella processó de culs, alguns amb pets incorporats, que et va deixar més aixafat que una ressaca de vi negre “peleón”. Per això, després de veure el teu rostre de Dorian Gray desfigurat, més malmès i terrorífic que l’ós d’Akira, vaig decidir posar fi a aquest Saló o 120 dies de Sodoma.

Ara descanses en pau, osset. I jo, tocat per una vareta justiciera, torno a buscar més companys teus adherits a les butaques d’aquest multicines amb un servei de neteja eficient i, sobre tot, molt freqüent…

Comparteix
Anterior‘Sniff!!!’, el nen que no podia olorar
SegüentMaterial multiusos per a petits lectors
Quim Crusellas
Ha mamat cine des de ben petit. Té 7 germans que el portaven a veure, a finals dels 70, pel·lícules de ninjes, kungfu, terrors espacials, ciència ficció efervescent i aventures en llocs inhòspits. Ha realitzat alguns curtmetratges, escrit en diverses publicacions especialitzades i el 2004 va començar el Festival Nits de cinema oriental de Vic, dedicat al cine popular asiàtic que combina pel·lícules, gastronomia i activitats culturals diverses. També és membre del Cineclub Vic des de 1990 i creador de la productora Moviola, especialitzada en producció audiovisual, amb clients com el Festival de Sitges i diverses distribuïdores. Durant 12 anys va realitzar el programa d'actualitat 'El Cinematògraf', guanyador del Premi Zapping al Millor programa de TV el 2008.

Deixa una resposta: