Títol: Crónicas de ciencia improbable
Autor: Pierre Barthélémy
Any de publicació: 2014
Editorial: BLACKIE BOOKS
Els estudis científics poden arribar a ser molt imaginatius. Aquest llibre ens demostra que 
la ciència no sempre és seriosa i complicada, sinó que a través seu podem donar resposta a tot tipus de qüestions.
Pierre Barhélémy selecciona els millors articles dels molts que té publicats en un diari francès, per recollir-los i explicar-los en aquest llibre. Es pot apreciar la gran influència dels Ig Nobels, els premis a la imaginació científica. Com una paròdia dels Nobels, tenen com a principal objectiu atreure l’atenció de la població cap a la ciència.
Alguns articles ens aporten informació molt pràctica com: “Como embarcar cuanto antes en un avión”, “¿Realmente la otra fila avanza más deprisa?” o “Como adelgazar delante del televisor”. Altres són molt imaginatius com: “Los poderosos se ven más altos de lo que son”, “Se buscan alcohólicos para experimentar empinando el codo”, “Cuando la vida solo pende de un bolígrafo” o “¿ Qué está más caliente, el paraíso o el infierno?”. La temàtica té un gran enfocament cap als interessos antropològics.
Deixant a part l’originalitat de les temàtiques, en aquest llibre es pot apreciar el mètode científic. En cada article, que sol tenir entre 3-4 pàgines, l’autor explica quines són les universitats que han portat a terme l’experiment i en quina revista s’han publicat, de la mateixa manera que relata com s’ha portat a terme l’experiment. Tot i que pot semblar poc seriós, la majoria dels experiments tenen una mida mostral (també anomenada n) bastant gran, fet que dóna força als resultats. No obstant això, també cal dir que molts dels experiments els fan mitjançant enquestes, en lloc d’experiments de camp o laboratori. Un altre símptoma de qualitat és la utilització de grups control, que serveixen per comparar les hipòtesis amb un grup on no l’afectin les variables que s’estudien.
En els articles on s’utilitzen experiments amb persones per comprovar les hipòtesis, es pot apreciar el gran masoquisme dels científics. M’explico. Com que trobar voluntaris no sol ser fàcil ni barat (sol requerir remuneració) alguns científics porten a terme els experiments amb ells mateixos. Alguns exemples podrien ser: “Cincuenta años estudiando los chasquidos de los dedos”, “¿Quien presta sus testículos a la ciencia?” i fins i tot més enllà com en el cas “Ahorcado por la ciencia”.
Realment darrera d’un títol cridaner es sol trobar un article amb una base científica com en “Que chocolatina produce mejores huesos”, un experiment que serveix per explicar els problemes d’osteoporosis en els pacients d’una forma visual i entenedora. Un altre cas seria “¿Es contagioso el bostezo de una tortuga?” on els investigadors es preguntàvem perquè badallem i en no tenir clar el mecanisme que desencadena el badall van voler identificar si es tractava d’un acte social com a comunicació o en un acte fisiològic. Per aquest motiu van escollir una tortuga, ja que és un animal que no generaria la part comunicativa del badall.
Algun dels guanyadors dels Ig Nobels del 2016 van ser: “El gen clock es el culpable del jetlag“, “Cómo es posible vivir en la naturaleza disfrazado de animal salvaje” o “¿Se ve el mundo de forma diferente en función de la posición?”.
No sé si als Ig Nobels els falten idees però jo els en deixo una: demostrar si és estadísticament significatiu el fet que plogui quan acabes de rentar el cotxe. I a vosaltres, se us n’acudeix alguna?
