Dissabte m’havien donat festa, i era la primera vegada que anava a un Festival preparat com cal. No cal dir que, com L’Hospitalet, Sabadell em fa por. Tot són naus industrials i carrers llòbrecs, plens de contenidors i portes de ferro. Suposo que la majoria de veïns de Sabadell em diran que no és veritat, que Sabadell és una ciutat amb molta història. Sí. Ho és. Però a mi em fa por. Suposo que deu ser la paranoia de sortir fora de la comarca. Digueu-me pagès. En fi, portava la motxilla plena de menjar i estona de fum, per tant tot anava bé. Merda, les birres. No anava sol, i ni la meva companya i jo havíem comprat cervesa. Feia vint minuts que jo no tenia paper de fumar. Dos ingredients essencials per la visita a Sabadell. Vam parar en una benzinera per comprar un paquet de sis cerveses i paper de fumar. 11’60 euros. Hòstia puta.

Ulleres als ulls, cigarro a la mà i peu al pedal. White Rabbit a la ràdio. El sol de cara i les finestres avall.

Vam arribar a Sabadell i cap dels dos havia pensat que és una ciutat amb un centre francament difícil d’aparcar-hi. Solució: Parking Mur. De pagament, és clar. A l’arribar a la barrera hi havia un post-it enganxat a la maquineta aquella que dóna tiquets  que deia : APRETAR SOLO UNA VEZ, POR FAVOR. Brillant idea de la meva companya de prémer el botó una cinquantena de vegades. Potser fins i tot alguna més. La màquina (òbviament) és va encallar. El senyor (òbviament) es va enfadar quan va haver de desmuntar la màquina per treure el tiquet correcte enmig d’una muntanya de paper blanc encallat a la sortida dels tiquets. Nosaltres (òbviament) vam fer veure que no havia sigut cosa nostra. Vam somriure, vam cargolar una cigarreta i cap als Cinemes Imperial. Començàvem bé.

Vam arribar al cinema i en Marc Orra ens esperava a davant. Es tractava d’un festival de terror, que crec que entre tanta diarrea verbal encara no ho havia dit. A la porta en Marc ens va demanar per què anàvem tan tard i li vam explicar el tema de l’aparcament. Les seves paraules: “Els dissabtes no es paga zona blava”. Hòstia puta.

Havíem acabat de fumar, per tant, després d’entrar sense incidents ens vam fondre amb les butaques de l’Imperial. Jo estava pel mòbil quan de cop vaig sentir una veu de fons que emetia un so similar al d’un petit discurs de benvinguda, però amb les interferències del micròfon era difícil endevinar-ho. Juntament amb un noi de veu molt aguda i una senyora amb un accent argentí meravellós, una noia que portava un cap de cabra a les mans intentava adaptar-se als talls de volum. Quan mitjanament ho van aconseguir ens van presentar els guanyadors del concurs de microrelats. O alguna cosa d’una tetera. No vaig acabar d’entendre el que deien. Acte seguit, un conjunt de micrometratges terrorífics (alguns) i el curt oficial del festival. Anava com d’un passadís molt fosc i d’un nen que plorava i que no podia fer nou passes. No, espera, aquest era el de després. El curt oficial del festival anava d’una secta que feia un ritual a casa d’una mare soltera. Baphomet i el cap de cabra. Perquè en Baphomet era el nen i Satanàs portava un cap de cabra. Imperativament aterrador.

Llums apagats. Problemes tècnics amb el so del vídeo. Llums oberts. So durant uns segons. Llums apagats. Verano Rojo en projecció.

Vist en perspectiva, la primera pel·lícula va ser un mal indicador dels esdeveniments que venen a continuació. La pel·lícula en sí, era una producció de fotografia, il·luminació, actuacions, guió efectes especials, maquillatge, localització, direcció tan abominable que el veritable terror va ser aconseguir aguantar la hora quaranta que durava. Afortunadament estàvem a un altre món i el que ens va semblar veure va ser una obra mestra del cinema estudiantil. Vam passar una bona estona. L’acció se situava a Mallorca i anava que uns nois de Madrid amb accent català anaven de vacances a un poble rural amb només cinc habitants perdut de la mà de deu amb ganes de sexe, alcohol i festa. Allà es topaven amb un senyor que espiava a les noies mentre pixaven i en el seu temps lliure venia sobrassades. Un dels quatre joves discutia amb ell. Al camí es trobaven amb molts entrebancs, que, resumidament, eren una trampa. Després alguns morien, altres corrien i morien els últims corrien i corrien i s’amagaven i tornaven a córrer i morien. Coses de la vida rural mallorquina, suposo. No hi he anat mai com per veure-ho.

Vam anar a treure el cotxe del pàrking i vam tornar al cinema. En Marc havia desaparegut. Ni rastre. Coses  de redactors de l’Escriba, suposo.

La segona pel·lícula: una barreja curiosa entre Four Rooms i Black Mirror. Recomanable. Molt complicada d’entendre. Moltes ètnies. La vam gaudir menjant-nos els entrepans que havia preparat i bevent cerveses. Suposo que us posaré un enllaç del tràiler. A part de tallar-se diverses vegades i veure dos cops al principi, va ser una bona projecció.

Vam sortir de la sala a la pausa per sopar i com que ja havíem menjat vam decidir baixar les cerveses amb la pipa de la pau. Mala idea. Cal dir que, pel que he vist al llarg de la meva vida, combinar herba i alcohol al cinema no és sempre una bona opció. Després de dues pipades, tant la meva companya com jo vam veure les estrelles. Ulls vermells i cara pàl·lida. Afortunadament, en aquest tipus d’esdeveniments tendeixen a creure que ets un flipat de les performances, i que quan hi vas, estàs perfectament bé quan camines fent esses encorbat com les esquenes que dibuixa Tim Burton. Ganes de treure el sopar. Ens vam enfonsar a les butaques i vam esperar a trobar-nos millor mentre miraven Baskin. Era turca. I les pel·lícules de terror turques són la cosa més insuportable que existeix en moments de debilitat motriu. Durant la projecció ens cargolàvem com podíem per no haver de suportar aquelles imatges. Dels productors de The Babadook i El ciempiés humano. A qui se li acudeix.

Vam sortir de la sala amb la pell radioactiva, sense rastre de melanina. Havíem d’agafar sucre immediatament. Durant la operació demanar Coca-Coles i comprar regalèssies, la noia que estava al bar ens va confondre amb uns ionquis habituals i va començar a cridar-nos. En aquestes situacions només pots fer una cosa: obrir la cartera i treure un bitllet de vint amb les mans aixecades repetint diverses vegades les paraules de No som o no pretenem ser una escletxa en la seguretat del recinte. Ens va deixar marxar i ens va regalar canyetes.

De nou al campament que teníem muntat a les butaques de la fila 14. Menys sensació de mareig. Un curt. Ni idea de què anava. La següent pel·lícula va ser Redada Asesina (The Raid: Redemption). Anava d’uns paios d’Indonèsia que entraven a un edifici del pecat a Indonèsia sota les ordres d’un capità no tan d’Indonèsia. Hòstia puta. Hòstia puta. Hòstia puta. Feia temps que no veia una pel·lícula amb tants cops de puny. Hi havia un dolent fortíssim que es deia Perro Loco que matava gent sense pietat i un agent novell fortíssim que matava gent dolenta sense pietat. També hi havia molts passadissos. Ja us ho podeu imaginar. Èpic.

Estàvem tan excitats que ens vam quedar enganxats a les butaques fins el començament de la sessió següent. Una altra puta pel·lícula de zombis. Ens vam aixecar i vam marxar. Cap dels dos estàvem en condicions d’aguantar una puta peli de zombis. Cansen. Pareu una mica, siusplau. Amb The Walking Dead el gènere ha tocat sostre i ha fet xemeneia. No hi cremeu rostolls. Hòstia puta.

Deixa una resposta: