Dissabte, 4 de maig de 2019

Em sento desconcertat. He quedat amb uns amics i he de passar per l’Hospitalet abans d’anar cap a Sant Cugat. El trànsit un dissabte a les tres és més dens del que sembla. Les famílies que han anat d’excursió o els pensionistes que venen de dinar m’estan posant dels nervis. No hi ha manera d’avançar ni de recular en aquest collons de carretera. Hi ha motos que van fent ziga-zagues com si els cotxes fossin cons. Tinc ganes d’obrir la porta i que surtin disparats. Encara que després no tindria com fugir.

Per fi arribo a l’Hospitalet, però la companya que he de recollir està malalta i triga molt a baixar. Suposo que es deu estar mocant la vida. D’altra banda no m’ho explico. La primera sessió és a les quatre i no arribem ni de conya, fet que em fa suar. Pel que es veu, abans de la primera pel·lícula hi ha un curt que és meu, o almenys porta el meu nom. Segons diu al programa, ha guanyat el primer premi del Certamen de Curtmetratges Japó i Espanya 150. També diu que em toca presentar-lo, el problema és que no recordo haver invertit mesos de la meva vida en gravar-lo. O tinc amnèsia o m’han robat el nom, que no és la primera vegada que em passa. Em desperto un dia i resulta que tinc un germà que no sabia que existia amb qui toco a Estopa, estic casat amb la Cristina Pedroche i tinc tres estrelles michelín. I ara soc director. Resulta frustrant que de tots aquells amb el meu nom, jo sigui el més mediocre.

En fi, agafem una carretera de corbes fins a Sant Cugat i arribem una hora i mitja abans de la segona sessió. Fem cerveses mentre esperem que el company local ens faci cas, i la gent important surti per poder recollir el passi de premsa. Les cerveses són més barates del que em pensava. 1’30€. Qui hagués dit que la ciutat dels diners hi hauria un lloc amb preus decents? Els prejudicis no són bons.

Quan arriba el company cargolo un bon verd per estar al punt abans de Top Knot Detective, un documental sobre una sèrie japonesa que va triomfar degut al caràcter excèntric del protagonista principal, que es va cancelar i va desaparèixer del mapa, fins que un dia va tornar a causar furor a Austràlia. Sí, ja sé que m’explico com els àngels. Entrem per recollir el passi de premsa però no hi ha ningú a baix. Pel que sembla, la gent important no em vol veure. O potser no em poden veure.

Aquest any he fet el que mai faig: arribar tard, perdre’m la primera sessió, fer el tonto i arribar tard a la segona sessió. Em creuo amb en JR Armadàs a l’entrada. Per fi m’ha vist. Em dona una entrada, ja que aquest any no tenim collaret amb passi de premsa. Seiem allà on ens diuen i ens preparem per al·lucinar. Abans de Top Knot Detective, ens passen un curt de l’Adrià Guxens sobre la prostitució asiàtica: Meiying MG-01. Tot i haver-lo vist ja al Festival de Cinema Oriental de l’any passat, em segueix sorprenent la facilitat que té aquest home per crear un ambient tan tètric però alhora tan dolç. Quan s’acaba, soc l’única persona que es posa a aplaudir i a cridar com un degenerat. La gent no entén que al cinema s’hi ha d’anar com qui va a veure el futbol. Però és clar, jo soc un indecent.

Arranca la pel·lícula, ara sí, i ens deixa sords a tots. No és per les drogues ni per la cervesa, però el so envoltant de la sala cala fins als timpans de tots els presents provocant un esclat immediat de malestar. Tots ens mirem com dient “està molt alt, no?”, però ningú fa res al respecte. M’aixeco en un intent de fer-me l’entès per anar a avisar algú del problema. Triguen uns deu minuts a arreglar el problema, i el que havia de ser una comèdia negra lleugera, s’ha convertit en un mal viatge d’àcid visual que ressona dins els nostres cranis com el crit d’un nen esverat. Odio els nens esverats.

Línia de crítica: La pel·lícula és impressionant. Mireu-la.

Sortim de la sala i anem a sopar. No torno a aparèixer en tot el que queda de crònica sobre el festival. Sé que és decebedor, que esperàveu més, però tinc un fetge i uns pulmons que m’esbronquen cada vegada que surto. És important cuidar-se, i ara estic en una fase transitiva de la meva vida. Potser més endavant em faci coach i us parli com en Paulo Coelho. De moment us deixaré amb la incògnita.

AnteriorCINEMA PARADITO. Laberinto de impresiones
SegüentCINECLUB VIC. The Great Buster
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.