Cotxes. Personatges estrambòtics. Robots i cyborgs. I, sobretot, sang i sexe en excés. Aquests són els principals ingredients d’una de les distopies més exuberants de la temporada (deixant de banda, òbviament, la ja consolidada Westworld).

Aquesta obra mestra de la sèrie B creada per James Roland, és una sonada distopia on els cotxes funcionen amb sang humana. No és d’estranyar, doncs, que després de veure’n un capítol la violència extrema ens resulti del tot normal. L’univers que s’ha creat en aquesta sèrie,  en al·lusió al panorama Mad Max, ens catapulta cap un futur poc esperançador que obliga als protagonistes, interpretats per Alan Ritchson (Blue Mountain State) i Cristina Ochoa, a traspassar barreres que van més enllà de simples duanes. Cal dir, però, que aquesta sèrie no seria res sense Colin Cunningam en el seu paper de Julian Slink, mestre del caos, en el que aconsegueix acaparar la pantalla cada vegada que diu alguna cosa, menja o simplement és.

Tot i la violència, el sexe desmesurat i la bogeria general, Blood Drive mostra un contrapunt còmic molt interessant similar a altres títols de sèrie B com Grindhouse de Rodríguez i Tarantino, o fins i tot, ja més agafat pels pèls, al cinema de George A. Romero. Cal remarcar que el guió de la sèrie generalment no destaca per la seva eloqüència, però és tan sonat que funciona. Si us sembla que hi ha alguna cosa agafada amb pinces és perquè segurament ho està. Això sí, en el guió cal destacar novament les parts de Julian Slink, que són simplement increïbles.

Així doncs, Blood Drive ha esdevingut una de les sorpreses més desagradables d’aquesta temporada, i ho dic en el millor dels sentits. Grotesca i sensacional. La meva recomanació, això sí, és comprar un o dos pacs de sis cerveses abans de donar-li al play, ja que amb cervesa, la sèrie B passa molt millor.

 

Deixa una resposta: