Els que em coneixeu i els que em llegiu habitualment sabeu que el meu camp és la literatura i que això del cinema m’ho he mirat sempre de reüll, de lluny o amb ulls poc crítics; per una banda, perquè de cinema en sé poquíssim i tinc seriosos problemes per recordar els noms de les pel·lícules i encara més el nom dels actors o els directors, i per l’altra, perquè mai m’havia passat pel cap escriure sobre un tema que no domino massa o del que em considero poc coneixedora. Aquest any però, les coses estan canviant força a tots els nivells, la qual cosa m’ha portat a posar a treballar la meva part cinèfila, una afició que no em prenia seriosament. Així doncs, si jo ja era una mica freak, ara la cosa s’està sortint de mare i ja no hi ha qui ho pari.
La cosa és que, per qüestions de la vida que ara no vénen al cas, mai havia anat al Festival de Sitges malgrat que la temàtica del festival m’atrau. Aquest any però, m’he estrenat en matèria Sitges i m’he decidit a anar-hi, i haig de dir que ha estat una experiència curta però intensa i divertida que recomano a tothom.
Tot i que arribar a Sitges des d’Osona pot ser un malson i aparcar, una odissea digna de fer-ne una pel·lícula d’allò més gore, l’ambient que es respira a la vila de Sitges emana alegria, il·lusió, emoció i festivitat carrer rere carrer. Cines de gom a gom, carrers atapeïts, cues que fan la volta a la cantonada i un aplec de cinèfils i mitòmans, formen part de l’ADN del Festival de Sitges. A les sales de cinema, l’ambient festiu, distès i relaxat és la tònica general i és que el públic aplaudeix, riu, murmura i s’esglaia a tort i a dret i sense remordiments; sens dubte un ambient familiar i despreocupat digne de menció que (diria) pocs festivals de gran calibre tenen.
Una mostra significativa de que la vila se Sitges s’amara d’alegria i d’orgull d’acollir el Festival és la Zombie Walk, una processó de zombis que surten de l’Ermita de Sant Sebastià –on Guillermo del Toro ha donat el tret de sortida a la caminada d’enguany– i que arriba fins la carpa Movistar tot serpentejant pels carrers més concorreguts i turístics. D’idees originals no en van faltar, i és que vaig poder veure la versió zombi del President de la Generalitat, en Carles Puigdemort, brandant estelada i amb els quatre dits alçats i ensangonats.
Després de compartir quin ambient es respira a Sitges i com ha estat el meu bateig, només em queda exhortar-vos a anar-hi, si no a aquesta edició a la de l’any que ve, i a llegir les crítiques dels nostres corresponsals i col·laboradors.
