Si em permeteu, faré una observació un xic arriscada. Sí, així de bones a primeres. Sense introducció, sense res. A pèl. Últimament m’he tornat boig veient pel·lícules de baix pressupost, la majoria antiguitats únicament a l’abast de les plataformes més pertorbades, i m’he donat compte d’una cosa: les produccions de ciència-ficció d’alt rendiment són una cosa relativament nova. Suposo que podem considerar La guerra de les galàxies com a punt de ruptura. Arran de la producció de George Lucas apareixen fanàtics d’Isaac Asimov i Arthur C. Clark de sota les pedres, veient com per fi es tracta la ciència-ficció com cal. Els adeptes de Philip K. Dick i Frank Herbert hauran d’esperar una mica més perquè s’assoleixi l’equilibri entre pedanteria fílmica i transgressió artística. Sobretot pel que fa a Frank Herbert.
Però, què collons hi havia abans? Abans hi havia ments torbades, que treballaven a la penombra. Ments que van veure els seus somnis esmicolats a causa de la formalitat acadèmica. Ments que es van podrir degut a la seva falta d’èxit. Ments que van desaparèixer entre les promeses de Timothy Leary i el seu culte a l’àcid. Ments toves i en formació. I és aquí on vull anar.
L’any 1968, va ser un gran any pel que fa a la revolució de consciència, sobretot en el context americà. Va ser un any on les joventuts europees van despertar un gran interès en l’àmbit polític. Va ser l’any en que va petar tot. Un any després, Charles Manson campava lliurement per California. Un any abans les notícies només s’enfocaven en la Guerra dels Sis Dies. Entremig, d’aquests dos anys, l’any 68, la Jane Fonda va pensar que era un bon moment per ensenyar els pits davant les càmeres. I no del pal Interviú o enganxada paparazzial, sinó de manera voluntària i altruista. Bé, això d’altruista potser m’ho estic imaginant. El cas és que hi va haver rebombori, la crítica es va dividir i la carrera de Jane Fonda va començar a pujar com l’escuma. La pel·lícula que va provocar això va ser Barbarella, ni més ni menys.
Entrem més en context. Barbarella es basa en unes tires còmiques satírico-sexuals creades per un senyor que es deia Jean-Pierre Forest. Algú va pensar que fer-ne una pel·lícula seria bona idea. Vist en retrospectiva, tots els que van participar en aquesta idea anaven fins el cul de cactus psicodèlics. La pel·lícula és una estranya composició de fílies psicodèliques que se succeeixen una rere l’altra, remarcant una profunda connexió amb el moviment hippie i la filosofia de l’amor lliure. Però, és clar, és una producció americana. Tot i l’alliberament que representa pel que fa al paper de la dona dins la societat es tracta d’una bajanada masclista que l’únic que pretén és despullar a la Jane Fonda al llarg de tota la pel·lícula. Us en faré cinc cèntims: La Jane Fonda interpreta a la Barbarella, el prototip de Barbie que tot home somnia amb trobar com a mínim dues vegades a la seva vida. Resulta que aquest prototip de Barbie, una fava assoleiada amb més pardals que neurones al cap, és una gran defensora de la justícia universal i se suposa que se’n va a les guerres i fa el que s’ha de fer per tal de mantenir la pau còsmica. Ho fa des d’una nau que en cap moment funciona bé, però que almenys està folrada com si fos la vagina d’un Bigfoot. Ben suau i agradable al tacte. El cas és que a la Barbarella se li encarrega anar a buscar un astronauta extraviat (no és en Matt Damon) que es diu Duran Duran. Si us fa pensar en el grup de música és perquè al grup de música li agradava la pel·lícula. Durant el viatge, evidentment, la Barbarella té problemes amb la nau, i l’única cosa que pot fer és demanar ajuda als mascles superiors del cosmos que, a canvi, li demanen tot tipus de sexe. Del normal, del telequinètic, amb màquines o imaginari. Ella, com que li agrada, també n’ofereix. Bàsicament és això. La Jane Fonda proclamant la llibertat hormonal i que l’única cosa que desitja en aquest món és que els productors més babosos de Hollywood li facin cas.
Ara bé, no ens precipitem. No em foteu la creu abans d’acabar. Per molt que les dinàmiques de gènere influeixin greument en aquesta producció pseudopornogràfica de baixa qualitat, cal dir que fa molta estona que m’equivoco. La producció no és americana, sinó franco-italiana. El director és francès (Roger Vadim). El productor és italià (Dino Di Laurentiis). Això podria explicar el perquè d’aquesta visió tan transgressora. Encara que res d’això sembli tenir sentit, el té. Sabeu per què? Pugui o no tractar de la revolució sexual, pugui tenir a veure amb les teràpies d’àcid que tant de moda es van posar a l’època, amb la música catatònica de la banda sonora, o amb la voluntat de volar alt de la Jane Fonda, res del que he dit fins ara se’m ha de tenir en compte. I és que del que va la pel·lícula és de Paco Rabanne fent-se lloc a la indústria, tal i com va fer-ho Warhol o Jean-Paul Gaultier. Provocar controvèrsia i que els acadèmics es barallin entre ells per veure qui la diu més grossa. Que els hippies em tinguin en compte. L’única manera de tenir èxit en aquest món, és fent enfadar a la gent.
