És el que té ser d’un poble petit. Una colla d’amics inesparables, estius memorables i mil aventures per explicar. Soc nascut al 82 i aquest fet significa tres coses: la primera és que soc fill dels vuitanta amb el que tot això comporta; la segona, que tot i ser fill dels vuitanta, la meva època d’adolescent ve més marcada pels anys noranta; i la tercera, que en ser de principis dels vuitanta, vaig passar aquesta dècada sense assabentar-me gaire de res a causa a l’edat, tot i així, alguna cosa se’m va quedar en el meu subconscient, i no van ser pas les muscleres de les americanes. Sí, ja se que estan molt més de moda els vuitanta, i que tenen més tirada, per què ens hem d’enganyar.
Però aprofitaré l’ocasió per reivindicar una mica aquells estius dels noranta, que semblen haver quedat en l’oblit de l’imaginari col·lectiu.
Tot era com un immens parc temàtic en el meu poble, lluny del trànsit i dels vianants caminant amunt i avall amb les seves estressades vides de ciutat. Cada dia d’estiu era una nova aventura. Amb les nostres bicicletes, recorríem cada racó intentant imitar Los Bicivoladores (1983) amb piruetes impossibles, mentre ens inventàvem alguna història fictícia que ens portaria, per què no, a viure mil i una aventures com les de Richard Dooner a Los Goonies (1985) o Ron Howard a Willow (1988). Van ser anys de partides infinites al Monopoli i al Risk, anys de cintes de vídeo, K7 i els nostres primers reproductors de CD portàtils. Anys de Smell teen like spirit i Green Day, mentre pacients, esperàvem l’arribada del que per a nosaltres havia de ser la pel·lícula definitiva: Street Fighter: L’última batalla (1994).
Érem conscients que en aquella dècada ens faríem grans, però amb totes les nostres forces, intentàvem enrederir aquell rellotge que avançava sense aturador, tot i que a vegades ens era inevitable no deixar-nos portar pels nostres instints, i vigilants, miràvem de reüll la porta de casa, per si s’obria de cop i els pares ens enxampaven in fraganti mirant Instint Bàsic (1994).
En aquells estius tot es magnificava, per a nosaltres, la colla dels petits, ens emmirallàvem amb els més grans, que havent complert la majoria d’edat ja es passejaven amb els seu cotxes a tota pastilla sota la nostra mirada embadalida, i somiàvem algun dia poder conduir-ne un al més pur estil Tom Cruise a Dies de tro, 1996. Rèiem, jugàvem, ploràvem, ens divertíem i fins i tot ens agradava passar una mica de por i quedar-nos fins tard sota l’atenta i hipnòtica mirada del Doctor Lecter a El silenci dels anyells (1995).
Ara tot ha canviat. Llei de vida. Però aquells estius queden a la nostre retina, i avui en dia encara ens reunim al banc de la plaça major, i mentre buidem una bossa de pipes, recordem aquells dies com ho va fer en el seu moment Tom Hanks a Forrest Gump (1994). És el que té ser d’un poble petit.
