Atenció amb l’amor “de novel·la”!

5607

Poden ser històries més o menys reals, amb protagonistes adolescents d’institut o ja joves universitaris, amb elements fantàstics o sense, però les històries d’amor a les novel·les juvenils sempre han estat, estan i estaran de moda. Quin és el secret? Què dóna l’autor al lector que ens “enganxi” tant?

Si ens paréssim a observar les novel·les amb una relació amorosa que comença, es desenvolupa i acaba (o no), podem veure un clar patró en la majoria d’elles. Sempre apareix aquell noi que totes les noies volen tenir, i el que tots els nois volen ser: el malhumorat, explosiu, atrevit, atractiu i popular (tot i que últimament s’estan posant de moda els introvertits que passen desapercebuts com l’Edward Cullen, el vampir més famós de la saga Crepúsculo de Stephenie Meyer). Per suposat, també sempre apareix ella: la noia de bones notes, la que sap com cal comportar-se, amb objectius de vida professionals i personals molt clars, responsable i tímida, una mica al més pur estil Babe de A tres metros sobre el cielo de Federico Moccia. I llavors tot comença: ella, tant innocent, no gosa ni vol enamorar-se d’un noi com ell, ell insisteix, i finalment acaben damunt d’una moto contra tot i tothom, aferrats l’un a l’altre com si res més existís. És a dir, les coses no han canviat gaire d’aquelles històries d’amor de Disney de quan érem petits, on la princesa esperava ser salvada, i ell apareixia valent i forçut per escalar una trena i arribar a dalt de tot de la torre, o bé per lluitar contra el monstre que l’empresona.

I és que l’amor sempre ha estat molt “rosa”, i encara sembla ser que algunes novel·les romàntiques juvenils ens ho continuen ensenyant. La diferència entre aquells contes de princeses i els actuals llibres per joves és que l’escenari passa a ser més real i quotidià, per poder identificar-nos amb el o la protagonista i així enganxar-nos fins al paràgraf final. Com per exemple el context universitari on la Léane i en Blake, a Llévame a cualquier lugar d’Alice Kellen, comencen a jugar sobre la fina línia entre l’amor i l’odi, un escenari molt habitual a la vida real i també a la novel·la.

Històries sobre els primers amors, sobre com els joves viuen aquestes primeres experiències: aquell dia que t’agafa de la mà, el primer petó, la presentació oficial com a parella, i l’esperat (mai temut als llibres, però sí a la realitat) acte sexual. Aquestes històries són les que més agraden a molts adolescents avui en dia, però cal vigilar amb el missatge que podem aprendre d’elles. Darrere de cada paraula, cada frase i cada capítol d’una novel·la hi ha un significat de l’amor, un aprenentatge sobre què és i com cal estimar, una descripció de la que sembla ser la relació de parella perfecte: el príncep blau i la princesa sempre impol·luta i perfecte. Però llavors, a la vida trobem amors i desamors, moments de les relacions més i menys bons, i de vegades finals que no són feliços com els que llegim a l’últim capítol. Perquè, què passa si a un dels dos no els agrada el mateix final? Què passa si el príncep o la princesa són al·lèrgics als anissos?

Els llibres ens ensenyen l’amor “rosa” que mitifica les relacions de parella, i llavors els joves i adolescents esperen que la seva relació sigui la mateixa, que puguin estar junts per sempre i que l’amor sigui incondicional. Però, llavors, a la vida real ningú et salva, i les princeses també poden no ser tan perfectes, igual que els prínceps no tan valents. Hi ha un problema quan ens creiem el que ens ensenyen, i no sabem veure aquestes històries tan boniques com a pura ficció.

Veiem que les relacions tòxiques i les simplement catastròfiques són el pa de cada dia a moltes cases. No dic que la culpa d’aquestes és només la literatura romàntica juvenil, però si que el no saber posicionar-se objectiva i críticament davant d’aquestes històries pot ajudar a incentivar relacions poc agradables, i impedeix saber sortir-ne quan no les sabem detectar. Cal prendre consciència de què és l’amor sa, el que sempre suma i mai resta, el que neix de manera natural i flueix cada dia, aquell que tu has triat i saps que ell o ella també t’ha escollit, el que respecta a l’altre i a un mateix, el que no pretén canviar a ningú sinó acceptar i estimar, el que és fàcil i no demana esforç ni drames, aquell que ens aporta benestar i qualitat de vida. En definitiva, aquell que és AMOR, i no lluita.

Gemma Crous. Psicòloga.

AnteriorNovetats infantils d’octubre
SegüentElena Crespi: “El llibre Parlem de sexe a casa és una guia i no un manual màgic o la solució”
Avatar photo
Llicenciada en psicologia clínica, encara que el meu àmbit laboral és l’educatiu. M’encanta explicar contes i que me n’expliquin (un mai és prou gran pels contes!). Segurament llegeixo menys del que m’agradaria, tot i que si m’he de decantar per un gènere, em quedo amb la novel·la negra.