Denis Villeneuve sempre s’ha caracteritzat per ser un director que se surt dels tòpics del gènere que toca. Ja ho va fer amb Incendies, film de 2010 que li va donar fama, i ho va rubricar amb Prisoners i Enemy, ambdues tres anys després. Amb Sicario va tornar al seu tema predilecte després de flirtejar amb el fantàstic -la violència que sembla innata en l’ésser humà-, i de cop ens plantem al terreny de la ciència-ficció amb Arrival. Sembla coherent pensar que pel fet d’estar dirigida pel cineasta canadenc no serà una scifi a l’ús. Però és molt més que això. 

El plantejament no pot ser més simple: unes misterioses naus extraterrestres han aterrat a la Terra, i no se sap a què han vingut ni què volen. I aquí s’acaba tota similitud amb Independence Day. Primer perquè el cinema de Villeneuve es basa en sensacions, emocions, tempos lents i escenaris i personatges que parlen més per si sols que pel que succeeix en pantalla. I segon, perquè Arrival s’erigeix, sense voler-ho (o no), en un monument lovecraftià de la scifi intimista, i no només per la fesomia dels visitants.

Amb un guió basat en la novel·la curta de Ted Chiang inclosa en el el recull homònim, Story of Your Life, tota la historia gira al voltant del personatge de Louise Banks (interpretada per una esplèndida, continguda i empàtica Amy Adams), una reputadíssima lingüista reclutada per l’exèrcit dels Estats Units per encapçalar un equip científic d’elit encarregat d’intentar establir comunicació amb els habitants de les naus espacials. A partir d’aquí, l’espectador viurà una aventura ja vista en certa literatura fantàstica i de ciència-ficció, però únicament vista (tot i que molt de passada) en la fenomenal Close Encounters of Third Kind d’Steven Spielberg... que data del llunyà 1977!

Amb certes reserves, es podria arribar a afirmar que els alienígenes conformen una mena de mcguffin inicial que desencadena l’argument principal: la dificultat en la comunicació amb qui no és com tu. I baso aquesta afirmació en què la comunicació amb els alienígenes no és l’única que dóna problemes, ja que al llarg del film els oxímorons dialèctics entre científics i exèrcit, juntament amb la falta de comunicació entre la comunitat global de països de la Terra, arriben a ser tant o més problemàtics que comprendre els visitants extraterrestres.

El guió juga molt bé les seves cartes, i usa sàviament els diàlegs entre els personatges secundaris per crear problemes més que per solucionar-los, factor que encaixa a la perfecció amb la tradició cinematogràfica de Denis Villeneuve d’emocions visuals més que dialèctiques i el seu tema recorrent de violència col·lectiva. Tanmateix, tot queda magníficament envoltat d’una banda sonora esplèndida del desaparegut Jóhan Jóhannsson que barreja el lirisme de textures simfòniques pels humans amb sons deliberadament alírics i harmonies pseudo-orientals per definir els extraterrestres, les quals recorden a la música que el col·lectiu Geinoh Yamashirogumi va compondre pel film anime Akira, de 1988.

No obstant, abans he anomenat Lovecraft per definir Arrival, i en això els alienígenes juguen un paper cabdal. Per tant, potser no serien tan mcguffins com es podia pensar…

H.P. Lovecraft és conegut per ser, juntament amb Edgar Allan Poe, els principals autors del germen literari del terror. Però si Poe fou el mestre del terror psicològic, Lovecraft ho va ser del terror còsmic amb clars flirtejos científics. Vol dir això que Arrival és un film de gènere? En absolut. No en els termes canònics als què el cinema de terror ens té acostumats, almenys.

Però quan el film acaba, i un es replanteja el què acaba de veure, s’adona que Lovecraft planeja sobre tot el guió. Tots els problemes polítics i militars, i fins i tot la possible amenaça dels alienígenes, acaben semblant nimis davant d’una intel·ligent resolució que ataca els 3 principals axiomes del terror lovecraftià: la bogeria que pot arribar a implicar cert coneixement, la insignificança de l’ésser humà en l’univers, i l’existència d’un ordre còsmic totalment aliè a nosaltres, en el qual formem part però “ni pinchamos ni cortamos”.

En definitiva, Arrival és d’aquells films que s’assaboreixen i es gaudeixen com una experiència humana (que no religiosa) en què totes les peces estan mesurades. Fins i tot els temes que queden “per resoldre” és important que quedin així, ja que són el vehicle que ha servit per conduir l’espectador a la veritable conclusió del film, d’un terror subtil que ens fa tornar petits i insignificants, i del què Lovecraft ens porta avisant farà quasi 100 anys.

Comparteix
AnteriorCINECLUB VIC. Petitet
Següent‘El futbol és així’, sang i futbol
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Deixa una resposta: