Aparteu-vos del ninot de neu

0
91

Jo Nesbø, la gran sensació del thriller nòrdic, ja ha vist més d’una vegada alguna de les seves novel·les adaptades a la gran pantalla, però aquesta vegada ha estat diferent. Diferent perquè ha estat una gran producció britànica amb una gran quantitat de capital invertida en una campanya de publicitat espatarrant. I és que l’ocasió s’ho mereixia. Ha estat la primera adaptació a la gran pantalla de la sèrie del detectiu de ficció Harry Hole, interpretat per Michael Fassbender.

Harry Hole és un detectiu d’Oslo brillant amb mètodes poc ortodoxos i amb un caràcter força excèntric. En Hole té una germana petita amb síndrome de Down i amb qui manté una relació molt especial i propera. No està casat, però ha tingut un gran nombre de relacions a través de la sèrie de llibres que protagonitza.

En el cas de The snowman (El ninot de neu, 2016 editat per Editorial Proa) ens trasllada a uns fets on un psicòpata aterra la geografia noruega, i concretament Oslo, amb les seves morts violentes, caracteritzades per la marca d’un ninot de neu. Un assassí en sèrie que ha matat onze dones sempre durant la primera nevada de l’any marcarà les normes d’un joc macabre que farà que Harry Hole hagi de perseguir-lo fins a arribar a les altes esferes polítiques de l’estat.

El llibre es caracteritza per les descripcions profundes en personatges molt ben perfilats psicològicament i envoltats de la típica fredor nòrdica a la qual estem acostumats des del boom de l’anomenat nòrdic noir. A més, el to macabre dels atacs i assassinats és el colofó perfecte d’aquesta història negre ja que a més, la brutalitat que empra l’antagonista crea una aura molt ben marcada de malson i histèria en un cas a contrarellotge.

Pel que fa al film, el director noruec Tomas Alfredson no ha acabat de copsar la tenebror que fa servir Nesbø en el relat i es perd en un remolí d’informació amb un guió massa frenètic i amb forats. La literatura dels nòrdic noir es caracteritza per les pauses i la lentitud d’acció, fet que fa que entrem dins l’acció de manera psicològica. Això es perd completament en un film que acaba sent d’allò més previsible, amb un guió massa explicatiu i evident.

Fassbender sembla no esforçar-se gaire per construir un detectiu típic dels anomenats hard-boiled americans, on el personatge sempre deixen entreveure les seves febleses i debilitats, però mantenint un caràcter dur, aspre i independent. És a dir, tot el contrari dels del soft-boiled on podríem tenir representants com Sherlock Holmes o Hércule Poirot (haurem d’esperar a veure com ho fa Branagh en l’adaptació de Assassinat a l’Orient Express que s’estrena el mes que ve).

El que sí que se li ha de tenir en compte al film és l’espectacularitat paisatgística i les imatges dels indrets fora de la ciutat, on se’ns presenta una noruega blanca que permet remarcar el vermell de la sang de les víctimes, una imatge molt explícita del que defineix el nòrdic noir.

En definitiva, una adaptació que no compleix les expectatives dels fans del detectiu literari i que es queda a mig camí de transmetre tot el mal cos que sí que ho fa la novel·la. Un intent d’Alfredson que no fa justícia a l’obra de Nesbø.

Deixa una resposta: