Des que la figura femenina ha, finalment, irromput al món negre no he pogut de parar de llegir aventures criminals protagonitzades per dones. Antònia Oliver ja em va enamorar amb la seva Lònia, Margarida Aritzeta amb la seva Mina i Montse Sanjuan amb la seva Anna. Anna Grimm. Memòria mortal és la tercera entrega protagonitzada per aquesta sergent del cos dels Mossos d’Esquadra i aquesta vegada s’haurà de veure les cares amb els assassins dels joiers Boronat. Però no s’acaba aquí, perquè a mitja investigació un company li plantejarà un altre dilema que sumarà més pressió a tota la història.
L’autora de terres de Ponent és coneguda per la saga de la sergent Grimm, però també per diferents relats publicats en diferents mitjans i antologies i recentment, també, per haver elaborat el guió del documental Lletres en la boira (2018). Sanjuán sempre ha estat vinculada a l’escriptura i a la negror i val a dir que els tres llibres de la Grimm així ho demostren. La qualitat narrativa i argumental va sempre in crescendo, fins a arribar aquest últim on sembla que l’autora ja se sent com a casa seva en el camp de la novel·la criminal. I ho demostra creant una història amb dos fils argumentals magistralment filats.
Un altre dels punts forts d’aquest llibre és que, malgrat que ens trobem en un cas totalment diferent, els personatges es mantenen i el que encara és més important segueixen amb una coherència de guió el caràcter que ja havien expressat: el caporal Magrinyàs sempre amb un criteri ferm i sovint tossut continuarà posant a prova les decisions de la sergent, fet que em desperta simpatia, especialment perquè és en aquetes moments que el caràcter de la sergent Grimm llueix. I de fet, aquests moments són els que ens faran veure una Anna molt més propera del que estàvem acostumats.
La novel·la comença amb un pròleg escrit en primera persona i de la mà de l’Adelaida, la mare d’en Genís i en Pau Caralt (aquest últim agent i company d’Anna Grimm). I l’epíleg tornarà a deixar veure l’Adelaida, una veu que ens trencarà per dins amb una exposició d’uns fets. El ritme que es marca, ja només d’inici, eleva la lectura, i el tancament amb aquest epíleg deixa solucionat el dilema que ens planteja, però no pas sense deixar indiferent ningú.
A tot això, s’hi ha de sumar un altre personatge que em sembla d’allò més rellevant, un personatge sempre present en la literatura de l’autora, ja que és la seva terra: Lleida i les terres de ponent. M’agrada poder llegir literatura descentralitzada de Barcelona, especialment la negra. No vull dir que no m’agradi Barcelona, ni molt menys, però canviar de territori em fa descobrir sensacions noves i sovint racons nous.
Una novel·la d’allò més rodona pels amants dels cadàvers i les investigacions!
