Divendres, 2 de febrer de 2018

Vaig sortir de casa amb presses perquè perdia el tren. A títol personal, mai m’ha convençut el transport públic. Hi ha nens que ploren, gent que no sap parlar tranquil·lament per telèfon i preadolescents amb altaveus portàtils on hi posen el que vindria a ser el que la industria musical anomena trap. És evident que fa temps que s’ha perdut l’estil, la classe i la bona educació a tot arreu. També pot ser que estigués de mala lluna perquè m’havia hagut de llevar a les vuit del matí, i agafar un tren a les nou a Centelles no és la millor manera de començar el dia.

Tot i així estava a punt. Maleta carregada fins a dalt de provisions (per si se me n’anava de les mans la meva jornada al Saló del Cinema), un llibre i la quantitat de marihuana i cerveses exacta perquè la jornada se’m pogués anar de les mans.

Vaig arribar a Barcelona cap a dos quarts d’onze, hora perfecta per esmorzar i buscar la localització del Saló, cosa que hauria d’haver fet abans però vaig pensar que donar-me a l’aventura seria millor. Mala idea. Per començar el Saló no estava a Barcelona, sinó a l’Hospitalet de Llobregat. Cagada. Això m’obligava a agafar un rodalies de deu minuts cap a una de les zones més terrorífiques de qualsevol gran ciutat: les afores. Cal dir que a Barcelona s’hi cou molta merda, però on hi ha l’acció de veritat és a les afores. Un cop passes de llarg la frontera barcelonina, quedes despullat de tot tipus de seguretat. L’Hospitalet és com la jungla: els animals ja no estan en captivitat i funcionen segons l’ecosistema. No és apte per a la gent de poble.

Quan vaig baixar del tren vaig pensar que m’havia precipitat prejutjant la ciutat, tot semblava normal, però per si de cas vaig decidir encendrem un porro petitó per calmar els nervis. Tot anava bé fins que, quan vaig sortir de l’estació, vaig veure una zona acordonada. Podria ben ser que fos per obres, neteja o qualsevol altra cosa, però els meus prejudicis de pagès m’indicaven que feia unes hores hi havia hagut algú dessagnant-se. Un altre porro, i aquesta vegada bastant més gros. Mai he aconseguit acostumar-me a aquests ambients, massa gent, algun ganivet, massa perills, massa cotxes. L’única cosa que se salva de la jungla urbana són els graffitis. Ja siguin macos o lletjos, atorguen certa personalitat a la zona. En aquest tipus de ciutats tot està pintat, tot sembla més colorit i menys perillós, fins que t’adones que a les faveles de Brasil tots aquells colors són per no espantar els turistes. Més fum cap als pulmons. Començava a volar i no tenia ni idea de si passaria el control de seguretat.

Només d’arribar a la Farga em vaig haver de menjar una cua de deu minuts, que a priori sembla poca estona, però és difícil calcular el temps quan portes un globus com una catedral. Començava a suar i no aconseguia veure si feia bona cara. La llengua de banda a banda dels llavis, els ulls com la bandera japonesa, pupil·les tan dilatades com les orelles d’un emo millenial i la boca tan seca que pensava que se’m podririen les dents. Necessitava beure alguna cosa i ho necessitava ja. El goril·la de l’entrada em va deixar passar sense problemes, però vaig fer figa quan vaig veure dues boines de costat acompanyades d’unes metralladores tan grosses que haguessin trigat res i menys a convertir-me en Tony Montana. Tot i que no hagués sigut tan èpic. En aquell moment, les meves neurones eren incapaces de comunicar-se amb la boca per aconseguir una dicció clara i l’únic que hagués passat és que hagués mort com un penjat. Adéu a la meva precària trajectòria com a futur nini. No suporto les afores, la paranoia ataca el meu lòbul frontal sense ordre ni sentit, i això porta a que el meu cos estigui en un estat constant d’alerta. A banda de fer pena cada vegada que xoques amb algú, és terrible pels músculs. Tot es tensa i et canses sense moure’t, i segons alguna pàgina d’Internet, pot propiciar l’aparició de canes i arrugues a edats molt primerenques. No vull que el dia que faci trenta anys tingui la cara de l’Ortega Cano.

Oblidat el tema de les armes, vaig decidir entrar i anar a buscar alguna cosa per beure. Havia de treballar i arribava just per a la primera xerrada que m’interessava: Al caer la noche (Terror catódico americano 1970-1981). Allò no podia fallar. Vaig demanar una cervesa i vaig passejar-me pel Saló per reduir la paranoia. Parades de samarretes, pòsters, DVDs i dues coses dedicades realment al cinema: una exposició de Harry Potter i una altra exposició de Star Wars. Això em va descol·locar per complet. Pensava que aquesta gent ja tenien salons o convencions propis però resulta que entren a tot arreu com una plaga de la que ningú se’n pot desfer. Això sí, vaig ser el primer d’anar a parlar amb el senyor que anava disfressat de Chewacca i el primer d’anar a tocar la rèplica de la vareta, digueu-me hipòcrita però sóc un fan. La qüestió és rondinar.

Quan van ser dos quarts de sis, l’hora que començava la conferència, encara deambulava pels passadissos infinits d’un Saló que, si no hagués sigut pel globus que duia, hagués trigat a acabar-me’l en no gaire més de vint minuts. Quan me’n vaig adonar del retard vaig pujar a corre-cuita a l’auditori principal. Em van deixar entrar pels pèls i quan vaig ser a dins, no hi havia ni vint persones. Em va saber greu, per tant em vaig asseure a darrere amb la intenció d’animar l’orador. Va parlar molt dels telefilms, aquell gran invent de Hollywood per fer que les pel·lícules incloguessin publicitat. Pel que es veu, ho va proposar un paio en una entrevista i les cadenes televisives li van robar la idea al·legant que al ser informació pública no havien de pagar ni un cèntim. Terrible capitalisme. Terribles advocats. Estats Units. Visca la llibertat.

En fi, la cosa es va començar a posar incòmode entre els espectadors quan l’orador va decidir parlar de John Carpenter i Wes Craven. Quan vaig sentir-ne els noms, no vaig poder evitar cridar i aplaudir com un boig. Tothom es va girar cap on jo era assegut i em van mirar com si fos una mena de boicotejador de conferències. El problema va ser que no ho vaig fer només un cop. Cada vegada que l’orador posava un fragment de vídeo d’alguna pel·lícula digna d’aldarull i crits d’admiració, jo feia aldarull i cridava d’admiració. Crec que el públic no estava d’acord amb què Anthony Perkins fos mereixedor d’una gran ovació cada vegada que apareixia. Això sí, del que estic completament segur és que aquell no era ni moment ni lloc per cridar. Què hi farem.

Vaig sortir de l’auditori amb la cua entre les cames amb por que la gent d’allà em tiressin les cadires pel cap, però afortunadament les cadires d’auditori estan enganxades al terra. David- 1, Haters de l’auditori- 0.

Vaig tornar a recórrer els passadissos i mentre em creuava amb Stormtroopers, Deadpools, Darths Vaders, i fins i tot potser un Batman (però semblava més una versió de cartulina), anava mirant totes les paradetes atentament. Una em va cridar l’atenció. I molt. Valhalla Hidromiel. Un xarrup, un euro. Tres xarrups, tres euros. Cinc xarrups, una addicció eterna a aquest collons de líquid no apte per a gent propensa a la beguda.

L’home de la barra em va oferir endur-me’n una ampolla pel mateix que havia pagat pels xarrups, però com que havia pagat els xarrups, no tenia diners per endur-me’n una ampolla. Càlculs bàsics. Per tant, vaig demanar-li un xarrup gratis i em va dir que marxés. Així ho vaig fer, vaig marxar del Saló atemorit per si aquell home disfressat de víking em començava a perseguir per tallar-me el cap.

Vaig pujar cap a l’estació i em vaig acabar tranquil·lament les cerveses mentre intentava trobar a quina de les divuit vies de l’estació hi havia el desafortunat tren que em tornaria a Barcelona. No suporto les afores.

Deixa una resposta: