El 16 d’agost del 2018 ens deixava Aretha Louis Franklin, la cantant i compositora més gran que ens ha deixat la música soul, l’R&B i el gòspel. La “Reina del Soul” o “Lady Soul”, escolliu el que més us agradi, tenia una veu celestial carregada de força i sentiment que va néixer de la influència de grans artistes del gòspel com van ser Clara Ward, James Cleveland y Mahalia Jackson, íntims amics de la família Franklin. Aretha sempre va ser una persona autodidacta, ja que tot i la insistència del seu pare, el reverend Clarence LeVaughn Franklin, per què la jove Aretha assistís a classes de piano, ella sempre va preferir aprendre a base d’escoltar gravacions i cantar a l’església Baptista de Detroit. El 1967 començava la seva carrera professional, i amb només 5 anys de trajectòria, ja havia s’havia guanyat l’admiració del públic nord-americà, havia guanyat diversos premis a la millor veu de R&B i havia aconseguit grans èxits comercials com Respect, Chains Of Fools, I Say a Little Prayer, i el que ens ocupa en aquesta ocasió, el diamant en brut: Amazing Grace.

Pels que no conegueu la història, el 1972 Aretha va decidir actuar durant dos dies en un concert de gòspel a l’església Baptista Misionera de Watts, Los Ángeles.   Aquest seria gravat i es convertiria en el treball més venut de l’artista. La Warner va decidir filmar les dues sessions del concert i, per a aquesta feina, va decidir posar-hi al darrere la càmera al director Sydney Pollack (The firm, Out of Africa, Tootsie). Gairebé 200 hores de material gravat que finalment, a causa de greus errors comesos en la filmació (fet que Pollack sempre ha desmentit), la pel·lícula es va arxivar i va romandre als soterranis de la productora durant més de 30 anys. Després de veure el potencial de les imatges, Alan Elliot va decidir adquirir els drets i fer-se amb aquest petit tresor que no veia la llum des de feia tants anys. Amb grans tècniques en la postproducció, moltes hores de treball i sobretot molta paciència, Elliot va aconseguir acabar el treball que Sidney Pollack va començar. Això seria pels voltants del 2008, però el nou projecte no podria sortir a pantalla sense l’aprovació de l’artista principal, i aquesta es negava en rodó a cedir els seus drets per a l’exhibició del film. Només després de la seva mort, els seus hereus van decidir donar una sortida a aquesta joia musicalper tal que tot el món pogués gaudir del talent sobrenatural de la cantant.

Vuitanta set minuts de records de joventut en forma de cançons i himnes religiosos amenitzats pel reverend James Cleveland i les seves notes d’humor en cada discurs. Amazing Grace és una joia que ha estat enterrada massa temps i que, com el bon vi, a mesura que han passat els anys la seva qualitat i personalitat han anat adquirint importància fins a convertir-se en el que és ara, un diamant en brut que serveix  d’homenatge a la veu entre les veus.

Vuitanta set minuts d’emoció, cor i l’esperit religiós que tant va marcar la vida de l’artista, però sobretot un cant a la vida, a l’esperança i a l’amistat. James Cleveland en una de les seves introduccions diu: “No són benvinguts a aquesta església aquells qui no estiguin disposats a cantar, ballar i gaudir d’un dels millors espectacles del món”. Gòspel en estat pur a través d’una efervescent Aretha que es mostrava innocent i tímida però amb una potència abismal quan, a través de les lletres i les cançons, deixava anar tota la màgia i tota la seva essència més pura. Un retrat suorós i per moments asfixiant del que van ser dos dies d’èxtasi religiós i musical. Un documental que ens mostra la cúspide del gòspel, el moment on el cel i la terra es van donar la mà amb himnes com What a friend we have in Jesus, You’ll never walk alone, How, I got over o el mateix Amazing Grace. La fe personificada en la figura d’una cantant que acabaria formant part de la història de la música.

Vuitanta set minuts que posen els pels de punta i tan sols aptes pels qui estiguin disposats a tancar els ulls i deixar-se portar per l’increïble veu d’aquesta jove. Un privilegi que poca gent va poder gaudir en directe i que el documental mostra amb petits seguiments de càmera a un públic entregat. Entre ells, com uns fans més, uns joves Mick Jagger i Charlie Watts, la gran Clara Wards i el pare d’Aretha, Clarence Franklin. No és imprescindible que t’agradi el gòspel per poder gaudir de la pel·lícula. Amazing Grace és sobretot un recordatori d’un breu període de temps, dos dies que marcarien un abans i un després en la vida d’un artista plenament conscient del do que se li havia atorgat i que, en certa manera, va voler retornar a la seva gent amb aquest regal en forma de música divina.

 

Anterior‘Verotika’, la millor pitjor pel·lícula del Sitges 2019
SegüentCrítica de ‘Daniel isn’t real’
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.