Fa uns mesos va morir el meu avi patern. Tenia 93 anys, una vida molt viscuda: una infància marcada per la Guerra Civil i la batalla de l’Ebre, una mare republicana a la presó, emigrar a Vic, conèixer l’àvia Teresa i tenir un munt de fills i nets, ensenyar dibuix tècnic a mitja ciutat, viatjar molt i estimar més. Al tanatori, vaig veure que es posava a la disposició dels familiars més menuts un conte titulat Adéu, àvia. En aquest cas no era l’àvia però, servia igual, de manera que el vaig fullejar i em va semblar una bona recomanació.

Adéu, àvia és un llibre de Ing Edicions, escrit per Mieke van Hooft, traduït per Adela Pérez Lladó, i il·lustrat dolçament amb traços de llapis de color per Ronald Heuninck.

La protagonista de la història és la Fiona, una nena que passejant per la natura troba animalets que l’animen a expressar la seva tristesa, davant la mort de la seva àvia, i li expliquen quines coses li agradaven i la feien sentir contenta i feliç. Aquests elements de la natura la faran connectar amb la seva àvia, per sempre.

Després de la lectura d’aquest conte, podem proposar una activitat similar als infants, ja que la història resulta una bona forma d’iniciar una llista de records d’allò que agradava a la persona que hem perdut i que ens pot connectar amb ella, ja que és sa recordar-la i tenir-la present. Per tant, seguint l’exemple de la protagonista de la història, els infants poden fer un recull d’elements per connectar amb la persona estimada que han perdut; no forçosament han de ser elements naturals, poden ser objectes relacionats amb activitats que feien plegats o objectes personals.

Cada vegada menys, però en general, hi ha una tendència a explicar als infants que la persona que ha mort ha anat al cel, influenciats per les creences religioses o per l’educació tradicional. A vegades, se’ls explica que aquella persona ha marxat i que no tornarà. Crec que cal ser prudents en aquestes explicacions perquè pot ser que els menuts interpretin un abandonament (en el cas que se’ls digui que ha marxat i no tornarà) o que realment estan al cel, la qual cosa pot resultar molt abstracta.

Considero que el conte de Mieke van Hooft ens brinda la possibilitat d’explicar que la persona que ha mort ha perdut la vida: el seu cos ha deixat de funcionar, ha deixat de respirar, de menjar, de dormir, de pensar, de sentir… i que la podem trobar en allò quotidià que està en els records, en allò que acostumava a dir o fer, en allò que li agradava… Per tant, ens permet posar en relació allò quotidià, i en el cas del conte en la natura, amb la persona que hem perdut, deixant de banda un possible viatge cap al cel o si ha marxat i no tornarà.

Em sembla una iniciativa interessant posar a l’abast dels infants contes dedicats al comiat de familiars i al procés de dol, als tanatoris. Potser en el moment en què s’hi està, no es disposa de prou temps o energia per dedicar-se a la lectura acompanyada d’aquests contes amb els infants, però els llibres ens poden servir de referència per a més endavant. D’altra banda, penso que hem de tenir en compte que, sovint, només cal que els nens i nenes més grans, els que ja saber llegir i comprendre allò que llegeixen, tinguin llibres com aquest a la seva disposició per si els volen fullejar i compartir després amb els adults.

Agradarà a… 

Agradarà a aquelles famílies interessades a treballar les pèrdues i el procés de dol amb els seus infants, i que en vulguin parlar de forma oberta, posant paraules a allò que senten i que estiguin disposades a recordar, amb els petits detalls, la persona que han perdut. Pot agradar també a aquells professionals que busquin recursos per treballar el comiat i el dol.

No agradarà a… 

No agradarà a qui busqui una explicació més religiosa de la mort, ja que no se’n fa cap referència.

Comparteix
Anterior“El problema de los tres cuerpos”, Cixin Liu
SegüentMeravelles d’Europa: “Carretera enllà”, Aldous Huxley
Èrica Cano - Moixaines
Em dic Èrica Cano i sóc psicòloga infantil, especialitzada en els trastorns de l’aprenentatge, i estudiant de logopèdia. Em declaro incapaç de sortir d’una llibreria sense passar per la secció infantil i no puc evitar comprar algun conte o llibre per a infants. Per la meva professió, em crida l’atenció la literatura infantil que parla sobre emocions, valors, educació, aprenentatges i desenvolupament cognitiu i personal. M’agrada explicar contes i ajudar als nens i nenes que tenen dificultats lectoescriptures. M’encanten les lletres, els seus sons i les seves formes, d’aquí i de la meva afició per cosir surt el meu petit projecte: Moixaines by erica, on cuso lletres tèxtils de diferents mesures i colors.