Després de sèries adolescents força crítiques i dramàtiques com ara 13 reasons why, Netflix ha tornat a submergir-se en l’univers adolescent amb A todos los chicos de los que me enamoré, una idea més tova i divertida en forma de comèdia romàntica per a joves i no tan joves.

La pel·lícula és una adaptació de la novel·la homònima de Jenny Han que ens narra la història de la Lara Jean (Lara Condor), una adolescent que al llarg de la seva vida ha escrit una carta d’amor mai enviada a tot aquell de qui s’ha enamorat. La Lara Jean viu en la seva invisibilitat a l’institut i en una habitació caòtica, però un bon dia, la seva germana petita, decidida a donar un gir de 180 graus a la vida de la seva germana gran, envia les cartes per tal d’aconseguir que la Lara Jean afronti d’una vegada per totes els seus sentiments i deixi d’estar sola. Les cartes trasbalsaran la seva relació amb dos nois, en Josh (Israel Broussard), l’ex de la seva germana, i en Peter (Noah Centineo). Per tal que en Peter pugui posar gelosa la seva ex i la Lara Jean es pugui desfer d’en Josh, noi i noia fingiran tenir una relació amorosa en què acabaran bojament enamorats.

Tot i que l’argument és el típic d’una comèdia romàntica: chico conoce a chica, chico y chica salen juntos, lo dejan y vuelven y punto final, no deixa de ser una pel·lícula d’allò més divertida i encantadora en què l’espectador no deixa de somriure, i encara menys, de mirar la pel·lícula tot i poder intuir que hi haurà final feliç.

Per altra banda, crec que no es queda només amb el missatge amorós, sinó que va més enllà i ens planteja temes tan profunds com la transformació i el creixement personal. Al llarg de la pel·lícula, la protagonista experimenta una sèrie de canvis que la fan sentir-se més segura de si mateixa, més decidida i més valenta per afrontar els seus sentiments i deixar-se portar per la il·lusió i no per la por. Tanmateix, Lara Jean mai canvia per fora, sinó que afronta la vida i pren decisions que la puguin portar a ser feliç tot i el risc que no surti bé i pugui perdre-hi alguna cosa. Per la seva banda, en Peter passa de ser el popular i el “machito” per esdevenir un noi sensible capaç d’expressar els seus sentiments i anar-se’n amb una noia tot i no ser popular guiat per les seves conviccions i no per les opinions dels altres.

L’estètica del film, des del meu punt de vista personal, és quelcom a lloar, ja que és més que encertada especialment pel què fa a les noies, les quals no van massa ni massa poc. Recordo les pel·lícules americanes d’adolescents de la meva època en què noies de suposadament setze anys ensenyaven –per al meu gust– més del compte. En aquest cas, són atrevides pel que fa a la roba i el maquillatge, però en la justa mesura per fer-les sexys, divertides i modernes, però alhora adorables. Pel que fa als nois no hi ha massa muscle ni cap escena en què es vegi la típica rajola de xocolata. Tampoc hi surten animadores, ni jugadors de futbol americà. Digueu-me “tiquismiquis”, però crec que aquestes pel·lícules han de servir per adoctrinar (en el bon sentit de la paraula) els nostres joves en una imatge positiva de si mateixos i dels altres i fer-los veure que no cal ensenyar més del compte ni portar un quilo de pintura a la cara per ser guapa, atractiva, per lligar i, sobretot, per sentir-se bé amb una mateixa.

Crec que és una comèdia romàntica que funciona, que ha agradat molt i que agradarà molt tant als joves com a aquells que ja som més grandets. Una història d’amor entrebancada que acabarà amb final feliç.

 

 

 

Deixa una resposta: