Després d’haver vist The Anthem of the Heart i Your name, ara ens arriba un altre producte anime des de Japó amb el qual també serem totalment incapaços de contenir el plor. I és que sembla que últimament el drama escolar animat els funciona a la perfecció a Japó, ja que cada producte aconsegueix no només emocionar el públic oriental, sinó que cada vegada entra amb més força a occident.

 

A silent Voice (Koe no Katachi) és un film basat en la sèrie manga escrita per Yoshitoki Ôima. Ens presenta la Shoko, una nena sorda que arriba a una escola on acaba sent víctima de bullying per part de diferents alumnes. Anys més tard d’aquest drama, la Shoko es torna a creuar amb un dels brètols que no la deixava viure a l’escola. En aquesta ocasió però, a ell el podem veure d’allò més penedit, ja que els actes del passat li han anat passant factura. És així com decideix demanar disculpes a la Shoko i arreglar els erros del passat.

Els personatges que envolten la condició de la Shoko són un catàleg de reaccions davant casos de bullying com el que viu la protagonista de la història. De fet, de qui en veiem més l’evolució és del personatge masculí, que acaba agafant el relleu de protagonisme a la noia. Però, la resta de personatges que prenen partida en la història, projecten la varietat de reaccions que l’ésser humà és capaç de patir davant de casos d’abús. La indiferència, la violència, la ignorància… tot forma part del que envolta a la Shoko. Tot i així, el salt en el temps ens permet veure com totes aquestes reaccions acaben explotant per convertir-se en d’altres, en funció de cada personatge.

L’animació és treballada fins al detall. Els colors vius que es fan servir i el detall del dibuix fa que aquest producte sigui impecable i que acabi semblant d’allò més real als ulls de l’espectador. Les escenes, una rere l’altre, transcorren amb un perquè que acaba desenvolupament en un objectiu clar. Tot està treballat al detall. Fins i tot al guió ens condueix a un final d’ensurt que segurament no esperem, almenys al començament. Ja que a vegades el drama porta a més drama abans de poder arribar a una solució.

No ens deixem enganyar per la dolçor que es desprèn sovint d’aquest tipus d’història. No estem davant d’una història d’amor convencional. Estem davant d’un drama dur i cruel. De fet, si aquesta pel·lícula destaca sobre les demés és pel tema que tracta i per la manera de tractar-lo. Les imatges subtils, però suficientment potents per transmetre tot el que està passant, són el detonant del dramatisme de l’obra, la qual és del tot impossible que deixi a ningú sense els sentiments de repulsa, impotència i indignació.

Deixa una resposta: