Fa ja uns quants anys vaig llegir-me Un bellíssim cadàver barroc, el llibre en què Josep Piera explica el curs que va passar a Nàpols com a lector de català. Eren els anys 1985-1986 i Nàpols era molt diferent de com la troba l’autor deu anys després, text que acompanya l’edició que es va fer de l’obra l’any 1998 i que permet al lector descobrir què sent Piera quan torna a la ciutat després de tants anys. Ara, a punt d’emprendre un viatge de molt pocs dies a la ciutat, l’he rellegit i hi he tornat a trobar l’encant de la prosa d’un autor que m’agrada especialment.

El pròleg de l’edició de 1998 va a càrrec de Sam Abrams, amic personal de Piera i qui l’acompanya en el viatge de retorn a la ciutat italiana deu anys després del primer viatge. Ell mateix, prologuista excepcional, explica: “Un bellíssim cadàver barroc versa sobre el sentit profund de la vida, la memòria, la història, l’alteritat, el món de les emocions, la funció de l’art i moltes altres qüestions essencials.” (pàg. 9)

A mi, de moment, només m’esperen tres dies a Nàpols, però ja tinc ganes de descobrir una ciutat tant caòtica com la que descriu Josep Piera, una ciutat plena de contrastos, de joies de l’antiguitat i brutícia del present, de gent que va amunt i avall, de cridòria i de soroll de motos i cotxes, però també una ciutat amb una gran personalitat, una ciutat que segur que trobaré ben viva en aquest segle XXI, quan fa ja tants anys que Piera hi va viure un curs una mica complicat.

I és que Josep Piera arriba a Nàpols i els estudiants estan en vaga i la universitat tancada, a més, hi arriba sol i ha d’aprendre a descobrir de mica en mica una gent i uns paisatges que li són alhora llunyans i propers, perquè uns i altres formen part d’una mediterrània molt coneguda pel poeta i escriptor valencià:

“A l’altra banda dels vidres, veig uns tarongers que, amb el seu verd llustrós, em diuen que sóc a casa. Jo me’ls crec, encara que em sé lluny; saber-me lluny, però, ara no importa, importa més sentir-me prop de les coses; d’aquell eucaliptus, sempre dansaire per poc que bufe la brisa, ara immòbil com una pintura; del mar, que sembla un mur de marbre gris; d’aquest vespre que cau, gota a gota, i que aviat m’instal·larà en la foscor on les paraules creixen, incubades per aquest cercle de llum que m’escalfa el febrer napolità.” (pàg. 100)

Piera s’instal·la a Herculà amb uns companys de pis que aviat esdevindran amics i fa excursions per la costa amalfitana i les illes properes a la ciutat, però també llegeix, escriu i espera cartes i telefonades de casa perquè passar tant temps lluny dels seus també se li fa difícil. “Nàpols, com més la visc, més se’m complica”, diu l’autor, i afegeix: “potser perquè se’m fa més humana.” (pàg. 191)

Sigui com sigui, val la pena descobrir aquest bellíssim cadàver barroc que és la ciutat de Nàpols, segons Josep Piera, una ciutat molt lligada a la Catalunya medieval i a les estades que hi van fer cèlebres autors com Andreu Febrer o Jordi de Sant Jordi al costat del rei Alfons el Magnànim.

Comparteix
AnteriorETC TEATRE. Recital experimental, Sant Jordi 2018
SegüentArriba el Hogwarts Mystery, un joc de Harry Potter
Txell Guitart
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).

Deixa una resposta: