De funcionaris i mediterranis. Crítica de ‘Un italiano en Noruega’

1796

Mediterranis. Una cultura d festa, de rauxa, de poques responsabilitats i bona vida. Tòpics? Potser sí. Infundats? Ni idea. El que sí sé és que aquesta és la imatge de la gent que viuen als països mediterranis (Espanya, Itàlia i Grècia sobretot). És la imatge de la llei del mínim esforç per una vida relativament còmode sense luxes. Ens agradi o no, així és com ens veu Europa. I així és el retrat que en fa el film Un italiano en Noruega.

En Checco és un funcionari de l’estat. La seva feina consisteix en segellar permisos de caça i pesca a l’oficina regional del seu poble. Un bon horari, un bon sou i zero responsabilitats. La vida d’en Checco és perfecte. Viu a casa dels pares on el cuiden com un rei, té una xicota que l’adora, igual que la família de la noia i se li concedeix tot el que demana. La vida el té ben acostumat. Però després d’una reforma laboral del funcionariat, no tindrà tanta sort. Té clar que no cedirà la seva plaça pública per res del món, encara que això signifiqui el trasllat, encara que això vulgui dir rebutjar una bona quantitat de diners. I és així com un funcionari va a parar a les terres noruegues. Un trasllat desafortunat per fer que deixi una plaça pública que no vol deixar.

A partir d’aquesta premissa es desenvolupa un film de comèdia negre. Tocs d’humor que ratllen l’exageració però que no fan gens de mal d’ulls. De fet, la pel·lícula sencera és exagerada, per això tots els gags construïts amb tòpics sembla que encaixin a la perfecció en un film que l’únic que pretén és una denúncia d’uns privilegis i dels clixés nacionals. Cada escena del crim desprèn grans dosis d’humor, tot encaixa i tot passa per algun motiu, cada acció esdevé en una crítica a la societat mediterrània. Fins i tot la música escollida com a leitmotivs de cada pensada sembla aportar un nou acudit a la trama.

Una bona dosi d’humor per a aquells que esteu cansats del tema del funcionariat i dels tòpics mediterranis, tant si us hi podeu veure reflectits com no. Un bon succedani per als fans de Bienvenidos al Norte. Un film que sembla que arrasa per allà on passa i aclamada a mes d’un festival.

AnteriorPer si no ens tornem a veure, una comèdia musical a l’ETC
SegüentGuillem Ramisa i la Bondat senzilla
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.