Amb puntualitat suïssa o, podríem dir puntualitat donostiarra, arrencava una nova jornada amb la projecció al cinema Principal de Granny’s dancing on the table, una coproducció entre Suècia i Dinamarca, dins el marc del certamen Nuevos Directores. Dirigida per Hanna Sköld (segon film de la directora), aquesta pel·lícula ens explica la història d’Eini, una adolescent que viu amb el seu pare en una casa aïllada al mig del bosc, apartats de la societat i el món exterior. La directora posa sobre la taula temes com la moralitat sexual i el masclisme, així com la soledat de l’esser humà dins un món que no acaba de compendre. Film de caire contemplatiu, que desconcerta en alguns instants degut a la barreja d’imatges animades i reals, que provoquen que l’espectador no acabi d’entrar del tot dins l’atmosfera que ens planteja la directora.
Tot seguit, a les 11:00, una sala 2 de l’edifici Kursal mig buida, acollia la roda de premsa de l’equip de Freeheld: Peter Sollet (Director), Michael Shamber i Phil Hunt (Productors) i Ellen Page (Actriu). Una Ellen Page que afirmava que quan vaig acabar de llegir el guió, em vaig posar a plorar degut a a la forta càrrega emocional que tenia. El director, al mateix temps ens explicava que la lluita de Laurel i Stacei és una de les històries d’amor més boniques que he conegut, i que parla d’herois i heroïnes cotidians, que sovint passen desapercebuts.
Pel que fa a la secció oficial del festival, s’estrenava la Xinesa Back to the north del director Liu Hao, que al 2010 ja va competir a la secció oficial amb Addicted to love, i que aquest any tornava amb una reflexió sobre la política
xinesa dels fills únics que ha mantingut durant 30 anys i que ha provocat el fenomen de les famílies perdudes. Una qüestió molt dolorosa que afecta les famílies que perden el seu únic descendent. A l’argument, a Xiao Ai li han diagnosticat una malaltia terminal i li preocupa que els seus pares es converteixin en una família perduda, per això intentarà que tinguin un altre fill. Amb Nan Sheng i Su Yijuan com a actrius principals, la pel·lícula no vol ser més que un reflex d’emocions entre els personatges, tal com mostra el poc diàleg del film i el fet de que està filmat en blanc i negre, segons afirma el director per donar més càrrega dramàtica a 
la història. Tot i tractar un tema d’una gran complexitat, Liu afirmava que no van tenir cap mena de problema amb el govern de la Xina. Una bona pel·lícula, filmada amb molta sensibilitat i amb una naturalitat per part dels actors que fan que ens endinsem profundament en la problemàtica d’aquest país. Potser la nota negativa la trobem en la durada del film, dues hores de llargmatratge que alenteixen el ritme de la pel·lícula i provoca que una història tant profunda, dura i a la vegada bonica, se’ns acabi fent un xic pesada.
Tancàvem la jornada d’ahir amb un altre film de la secció oficial. Aquest cop era l’hora del català Marc Recha i Un dia perfecte per volar, que juntament amb Sergi López i Roc Recha ens endinsa dins d’un conte de gegants màgics mentre un nen intenta fer volar un estel prop de la costa catalana. Però si voleu que us digui la veritat, aquest darrer film del director de l’Hospitalet de Llobregat m’ha deixat força descol·locat, per tant, esperarem a veure si els mateixos protagonistes de l’historia ens poden guiar una mica més.
Marc Orra