Fitxa tècnica

Títol original		Julieta
Duració		96 min.
País		España
Direcció		Pedro Almodóvar
Repartiment		Emma Suárez, Adriana Ugarte, Daniel Grao, Inma Cuesta, Dario Grandinetti, Rossy de Palma, Michelle Jenner, Pilar Castro
Fitxa		filmaffinity

Crítica

L’ALMODÓVAR MÉS MADUR

Tres anys després de la patacada de Los amantes Pasajeros, Almodóvar torna, i ho fa per la porta gran. Aquest cop, amb un drama clàssic basat en tres relats d’Alice Munro  transportats i adaptats dins el marc de les nostres terres. El director Manxec  recupera novament l’essència femenina de les seves millors pel·lícules en un exercici de maduració tant lluny i alhora tant a prop del seu particular estil.

Caminant pels carres de Madrid, Julieta es troba per casualitat a Bea, una antiga amiga de la seva filla Antía, de la qual no sap res des de fa molts anys. A partir d’aquesta trobada i molt afectada pel que li explica Bea, Julieta decideix escriure sobre la seva filla. Amb aquesta introducció Almodóvar dona peu al que segurament és, fins ara, el seu film més seriós i reposat. Tot i que trobarem la més pura essència Almodovariana a cada escena, el director s’allunya de la seva pròpia marca, on  la comèdia i el drama transcorrien amb naturalitat, i ens porta per uns camins més íntims  i delicats. A Julieta  els detalls estan cuidats a la perfecció, fet que ha estat sempre una obsessió del director, i les escenes flueixen i s’enllacen amb gran genialitat, tot i els constants flashbacks de la pel·lícula que podrien arribar a fer-nos perdre el fil. Un drama pur i dur sobre la mort i la solitud que durant noranta-sis minuts no et deixa descansar i et bufeteja amb cada pensament i  cada mirada dels protagonistes. Uns protagonistes torturats i marcats per unes ferides que no aconsegueixen tancar. Però el que fa realment gran aquesta pel·lícula són les interpretacions. Adriana Ugarte (Palmeras en la nieve, lo major de Eva…) i Emma Suárez (El perro del hortelano, Vacas…) brillen amb unes excel·lents interpretacions dotades de gran profunditat i realisme. Tots sabem que Almodóvar es un director que cuida especialment les interpretacions dels seus personatges i Julieta n’és un clar exemple, on fins i tot, en un paper més secundari com el de Rossy de Palma, si veu el treball acurat i afinat d’un director que no deixa escapar cap detall per petit que sigui.

L’univers Almodóvar continua essent descarat, controvertit i amb constants sorpreses, però en aquesta darrera entrega, ha deixat enrere certes constants de la seva obra, per alliçonar-nos amb un exercici de delicadesa i seriositat. A Julieta no hi tenen lloc els  somriures ni els personatges estrambòtics, Julieta és seca i demolidora i no et dóna treva cap instant.  Et pot agradar més o menys Almodóvar, de fet és d’aquells directors que, o l’odies o l’estimes, o “lo tomas o lo dejas” ; de fet, si em paro a pensar, això es Julieta: o tot o res.

Marc Orra