Segurament vaig un pèl tard. És cert. Però en aquest cas tinc un bon motiu, ja que a causa de la gran controvèrsia que ha generat la passada edició dels premis Goya, creia convenient posar distància per tal de reflexionar i que la gala adquirís certa perspectiva dins del meu cap, també en part, per deixar que el tema es refredés una mica i no actuar en calent, i us puc assegurar que just al final de la gala, més o menys a dos quarts de dues de la matinada, ho estava molt i molt. Anem per parts.
En la lectura cinematogràfica, poques sorpreses, si en els premis Feroz, La novia va donar la campanada, en aquesta edició dels premis del cinema espanyol, Truman va ser la gran guanyadora deixant el film de Paula Ortiz en un més que segon pla. La pel·lícula de Cesc Gay es va emportar els guardons principals, en total van ser cinc: millor director, millor guió original per Cesc Gay i Tomàs Aragay, millor actor de repartiment per Javier Càmara, millor actor protagonista per Ricardo Darín i finalment i com no podia ser d’una altra manera, millor pel·lícula.
Per altra banda, els Goya a la millor direcció fotogràfica i millor actriu de repartiment van ser per a Miguel Àngel Amoedo i Luisa Gavasa respectivament, pels seus treballs a La novia. Contra pronòstic, el film d’Isabel Coixet Ningú vol la nit, va marxar de la gala amb quatre Goyas sota el braç, val a dir, tots de caràcter tècnic: millor música original, millor direcció de producció, millor vestuari i millor maquillatge i perruqueria.
Pel que fa al Goya a la millor actriu, Natalia Molina per Techo y comida es va imposar sobre la gran favorita Imma Cuesta pel seu paper a La novia. Una Natalia Molina que tornava a pujar a l’escenari per recollir un altre bust després que l’any passat recollís el Goya a millor actriu de repartiment pel seu paper a Vivir es fácil con los ojos cerrados.
Un altre dels
triomfadors de la nit va ser el debutant Daniel Guzmán, que després d’un rodatge de 10 anys, presentava A cambio de nada, rodat amb molt poc pressupost i amb la seva àvia dins el repartiment. Daniel es va emportar el Goya a millor direcció novell, així com Miguel Herrán, que va ser premiat amb el Goya a millor interpretació novell. Fernando León de Aranoa s’emportava el premi a millor guió adaptat per Un dia perfecto. Enguany el Goya honorífic va recaure a Mariano Ozores per la seva gran trajectòria en més de 90 pel·lícules.
I ara sí, fet el repàs als premis, que de fet és el que més ens importa, anem a parlar del que va donar de si la 30 edició de la gala dels Goya. Dani Rovira repetia com a conductor de l’espectacle i no us enganyaré, no em desagrada aquest còmic i val a dir que amb el número musical amb què va arrencar la nit, vaig tenir bones sensacions i fins i tot vaig tenir l’esperança que la dels Goya 2016, seria una gala ràpida, amena i divertida.
Bé, una hora més tard ja us puc avançar que no va ser com jo havia previst, ans al contrari, ja que l’espectacle va derivar cap a un vodevil difícil de digerir. Sí que Dani Rovira és un bon comediant, però segurament els guionistes de la nit es van equivocar i van interpretar que l’escenari del Madrid Marriott Auditorium Hotel seria com una espècie de club de la comèdia, i com no, Dani Rovira ho va interpretar així.
Durant tres llargues hores, l’andalús ens va delitar amb un seguit d’humor antic i poc subtil i que va ratllar el cutrisme, i si no em creieu només heu de recuperar les imatges de Juliette Binoche i Tim Robbins, asseguts a primera fila atònits, mentre Dani els explicava que se’ls emportaria de festa a Màlaga i menjarien Gaspatxo. Segurament la Binoche, hagués preferit seguir al refugi del pol nord uns dies més en comptes de suportar els acudits suats de Rovira.
La gala es va fer pesada i densa, i entremig, si l’any passat vam tenir l’actuació avantguardista de Daniel O’dogherty amb la seva insofrible música, enguany va ser la presencia d’un mag que a mitja gala ens va sorprendre amb una petita actuació que va deixar molt a desitjar.
Les intervencions de Rovira van ser massa llargues i ell mateix va ser l’encarregat de recordar als premiats que fossin ràpids i escuets en els seus discursos d’agraïment, i, sincerament, a tots ens agraden els discursos curts i simples, a mi el primer, de fet sempre ho he reivindicat, però també és veritat que per als premiats és un moment especial i se’ls ha de deixar temps per expressar totes les emocions que els passen pel cap en aquells inst
ants. Segurament, si no haguessin programat uns monòlegs tant llargs del presentador, no s’haguessin trobat amb la patètica escena de tallar a mig discurs a Natalia Molina, bàsicament perquè s’adonaven que anaven malament de temps i tenien una mica de pressa.
Senyors de l’acadèmia, menys acudits i potser així tindrem més temps per als premiats.
No va ser la nit de Rovira, però tampoc ho va ser la del president de l’acadèmia Antonio Resines, que tenint com a convidats d’excepció a la gala quatre dels polítics que d’aquí poc hauran d’aconseguir formar algun tipus de govern, i amb la possibilitat de tocar-los una mica el crostó, lluny d’això es va dedicar a fer un discurs més humorístic que reivindicatiu que va suposar un agradable massatge pel ministre de cultura, aquest any sí, present a la gala.
Sóc perfectament conscient que aquest tipus de gales tenen més a perdre que a guanyar, són difícils de guionar i de realitzar, i normalment no acaben agradant mai. Potser en comptes d’anar provant noves fórmules diferents any rere any, hauríem de fer algunes passes enrere i tornar a començar. Potser no fan falta tant números musicals , acudits i “varietes”, potser podríem provar de presentar una gala i uns premis, senzillament amb poques paraules i atorgant el protagonisme a qui realment pertoca, als premiats i als premis en si mateix. Tot i així segurament tampoc ens acabaria fent el pes. I és que en aquests moments ningú té la fórmula secreta perquè aquest tipus d’espectacle acabi funcionant. La veritat és que ara per ara, com diria Isabel Coixet, “Ningú vol els Goya”.
Marc Orra