Llibres com The Time Machine de H.G. Wells (1895), I, Robot d’Isaac Asimov (1950) o Jurassic Park de Michael Crichton (1990), sèries de televisió com Star Trek de Gene Roddenberry (1966) o Black Mirror (2011), o fins i tot films tan diferents com 2001: A Space Odissey (1968), Blade Runner (1982), Ex Machina (2014) o Metropolis (1927) no s’haurien gestat sense la imaginació d’un futur, ja sigui utòpic o distòpic, on la tecnologia permet fer coses impossibles per l’època en la què es van imaginar. Sense la “promesa” de l’evolució tecnològica, el concepte (i per tant el gènere) de ciència-ficció no existiria. I aquest és un gènere que no entén d’èpoques. I no només em centraré a occident, ja que al Japó mateix, l’obssessió per la ciència-ficció sempre ha estat latent amb obres tan diferents com Akira (1982), Captain Harlock (1977) o Cowboy Bebop (1998), tot i tendir tradicionalment cap a la robòtica estil Metropolis de Lang, amb excel·lents exemples com Alita (1990, de recent actualitat pel film americà que l’adapta), Mazinger Z (1972), Serial Experiments Lain (1998), .hack//Sign (2002), Dr. Slump (1981) o el mateix Astroboy d’Osamu Tezuka (1952), que fins i tot va adaptar la Metropolis de Fritz Lang al seu terreny (1949).

I de totes aquestes obres, n’hi va haver una, estrenada als cinemes d’Estats Units el 31 de març de 1999 (aquí ho faria el 23 de juny del mateix any), que revolucionaria el gènere en molts aspectes i que, 20 anys després, ha esdevingut un fenomen de culte, icònic, i que sense voler-ho (o no), ha acabat convertint-se en el producte frontissa entre la ciència-ficció d’orient i d’occident, i la del segle XX amb la del segle XXI: The Matrix, de Larry i Andy Wachowsky. El bullet time, aquelles seqüències d’acció a mig camí entre la psicodèlia i el wǔxiá, la roba de cuir negre i les ulleres de sol, l’Agent Smith, aquell fons negre amb caràcters en verd fosforescent caient per la pantalla… i un gran oportunisme. Perquè amb la seva segona pel·lícula, els germans Wachowsky (ara germanes, però això no bé al cas) van saber jugar meravellosament bé les cartes que tenien, i en el millor moment possible. Els 4 Oscars tècnics que va guanyar incontestablement (muntatge, edició i mescla de so, i efectes especials) així ho demostren.

I és que a finals del segle XX, la ciència ficció va viure una època bastant depriment, i no pas perquè no hi haguessin propostes, sinó pel to d’aquestes. Les promeses del “més enllà del 2000” començaven a veure’s incompletes, l’efecte 2000 semblava ser la fi del món, i la tecnologia informàtica començava a donar passos de gegant amb l’arribada d’internet i la realitat virtual, i començava a néixer el nou poder que feia trontollar el mateix poder polític: el de la democratització de la informació. Per això van començar a ploriferar, sobretot al cinema, obres narratives dins la sci-fi que feien èmfasi en un futur amenaçat per la pròpia tecnologia, sobretot als anys 90. Skynet i la rebel·lió de les màquines que amenaçaven Terminator (1985) i Terminator 2: Judgement Day (1991) n’eren un bon exemple, però sobretot 1995 va ser clau amb el llançament de The Net, Hackers i Johnny Mnemonic, acabant el segle amb propostes tan interessants com The Thirteenth Floor (1999), eXistenZ (1999) i Dark City (1998). Però no em deixo orient, perquè mentre les propostes de Hollywood eren més aviat nihilistes i prou, les propostes japoneses eren, a més, espirituals, i els dos exemples més clars també daten de 1995. La sèrie Neon Genesis Evangelion semblava la típica història de robots gegats mechas, però un dels enemics a batre era Déu (el Déu cristià), que estava fart de la humanitat i enviava àngels a exterminar-nos, i l’altre, era una xarxa secreta que pretenia usar Déu per facilitar la vida artificial a partir d’ànimes humanes, o ordinadors amb IAs que eren persones mortes vivint a dins dels seus circuits. I què dir de Ghost in the Shell, on brutal banda sonora i animació a banda, tenim un món on el cos humà pot ser substituït parcial o completament per parts cibernètiques, i on s’han desenvolupat uns xips que permeten al cervell humà connectar-se a “la xarxa”; d’aquí sorgeix l’argument d’una cyborg policia encarregada de trobar un hacker anomenat El Titellaire que entra a partir del cibercervell a cossos aliens i perpetra crims usant altres cossos sense deixar rastre entreteixint-se amb el concepte que dona títol a la pel·lícula: el fantasma (o ànima) que habita aquests cyborgs tan humans.

Però estareu pensant: això era un article sobre Matrix? Sí, sí, no m’he oblidat, és sobre Matrix, però necessitava posar-ho en context. I és que deia abans que The Matrix va saber jugar les seves cartes excel·lentment, ja que és sabut, per exemple, que els Wachowsky intentaven vendre Matrix a les productores portant un exemplar de la citada Ghost in the Shell sota el braç dient “volem fer quelcom semblant, però amb imatge real, i sabem com”. Un futur negre on els humans són esclavitzats i usats com energia mentre les seves ments “viuen” en una realitat virtual anomenada Matrix que simula que viuen en llibertat, veia la llum amb la idea d’El Titellaire de Ghost in the Shell usada pels propis humans des de fora de Matrix per combatre-la, junt amb conceptes heretats sobre el destí, la llibertat, el lliure albir i la il·lusió de la seva existència la qual cosa dotava a Matrix d’una dosi espiritual que, a més, afegia l’heroi messiànic destinat a trencar aquest ordre. Amb l’estètica cyberpunk de la citada Ghost in the Shell en ment, i usant fins i tot decorats de Dark City pel seu rodatge just en plena onada dels cyberthrillers de ciència-ficció de finals segle XX, The Matrix reunia el millor de cada casa: l’espiritualitat asiàtica, la filosofia grega (la realitat simulada no deixa de ser una reflexió digital del mite de la caverna de Plató), i conceptes bíblics com el profeta i l’escollit, tot rebaixat a la banalitat occidental (res comparat amb Evangelion) i al servei d’un producte d’acció excel·lent com només sabia fer Hollywood, revestit de cyberpunk i solemnitat simulada i dirigit al target cinematogràfic més majoritari: joves d’entre 15 i 35 anys. Com jo en aquella època, que fregava la majoria d’edat.

Com Neo, tota una generació vam seguir el conillet blanc i vam prendre la pastilla vermella junt amb Thomas Anderson per viure la seva transformació en Neo, l’Escollit, mentre aprenia Kung-fu via DLCs i acceptava totes les cookies que L’Oracle li donava, com si el personatge de Keanu Reeves fós el navegador perfecte que navegaba per la Xarxa de Matrix. I el nihilisme de l’època va fer la resta. Potser en una altra època només hagués passat d’un film vistós, però amb el cinema asiàtic només conegut per uns pocs, i amb l’efecte 2000 planant sobre els nostres caps, si The Matrix no hagués existit, algú hauria hagut d’inventar-la. O de simular-la…

AnteriorCINECLUB VIC. Mujeres del siglo XX
SegüentLa crònica negra catalana en la novel·la
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.