12 h, Coïssor i descontrol infernals a Molins de Rei

0
76

Divendres 18 de novembre de 2017

Abans de relatar els fets de l’últim dia del festival, m’agradaria explicar què són les 12h. Cada any del TerrorMolins, l’últim dia passen sis pel·lícules seguides, una de les quals és sorpresa. Cada pel·lícula té una durada d’entre hora i mitja i dues hores, és a dir, fer la sessió sencera no és una cosa de novells, i és per això que els espectadors es divideixen en quatre categories: la majoria de gent que marxa a mitja jornada, potser per feina, potser perquè viuen lluny o potser simplement perquè no aguanten; els valents van fins el cul de provisions, i els intel·ligents porten a sobre tants termos de cafè, que podrien aparèixer als anuncis d’en George Clooney. L’última categoria l’omplo jo, carregat fins les celles d’herba, un parell de cerveses a la motxilla i una petita reserva de cafè en pols.

Al ser el meu segon any al festival, ja sabia com funcionava això de les 12h. L’espectacle comença a les 19:45 i s’acaba dotze hores després, normalment una mica més tard. Com que vaig sortir amb pressa de la feina, només havia tingut temps d’agafar un parell d’Estrelles de la nevera, i necessitava alguna cosa forta que em donés una empenta per poder aguantar assegut en una butaca tota aquella estona, sense comentar que ja era massa tard com per haver-me d’amoïnar buscant bona farina. Feia un parell de mesos havia vist l’última temporada de Orange is the New Black, i em va donar una de les pitjors idees que he tingut mai: esnifar cafè mòlt. En un parell de capítols, les protagonistes ho feien i semblava que pugessin per les parets. Qui digui que Netflix és perdre el temps s’equivoca, és una font de males idees i ocurrències macabres, tot i que instructives, que se’t fiquen al cap i ja no desapareixen.

Al tractar-se de la idea d’una sèrie de ficció ho vaig haver de corroborar una hora abans que comencés l’espectacle. Vaig agafar el mòbil i vaig buscar sobre els perills de fer un Tony Montana en versió pobra. El primer article que vaig trobar va ser una entrevista de la revista VICE amb Nacho Vigalondo i Silverio que parlaven del tema. Suficient. Vaig acostar-me al primer 24h que vaig trobar i vaig agafar una capsa petita de Nescafé en pols falsa. Ja estava llest per les 12h.

Vaig arribar a la cua, on m’esperaven els mateixos amics que la nit anterior ens havien guardat el lloc. Només d’arribar, em vaig cargolar un Bob per compartir entre tots. Dos avis de darrere ens miraven i reien. Segur que portaven més festa a sobre que tots nosaltres junts. Només de trepitjar el que quedava de burilla, van aparèixer dues noies molt ben vestides que baixaven per les escales, al so de Beethoven i la seva Sonata per a piano núm. 14; fiquis on fiquis aquesta peça, queda bé. La bossa de plàstic d’American Beauty amb aquesta peça de fons hagués millorat l’escena brutalment.

Una de les noies tenia una capsa d’ous a les mans, i l’altre n’hi demanava. Ja coneixent el tema del festival, és innecessari mencionar que l’escena es va convertir en un Funny Games en directe. La pallissa que li va clavar l’una a l’altra va ser estrepitosa, de fet, si no hagués sigut pel plàstic que la organització havia posat al terra per no embrutar d’ou el carrer, hagués jurat que no era una actuació. Les actrius, violentament brillants. Mentre es repartien cops de puny davant la porta de la Peni, la multitud començava a estar impacient per entrar. Les sales són petites i les localitats bones volen. L’acte va acabar amb una de les noies morta al terra de l’entrada de forma simbòlica, o almenys això espero, perquè jo ja no m’hi veia per enlloc. Els meus amics estaven igual.

Quan vam aconseguir trobar una bona localitat, vam disposar tot el material pertinent als nostres peus, així ningú ens prendria els llocs, tot i que fer això és ser una mica rata, però qui no corre, vola, i aquell que vola té el perill de caure, per tant val més prevenir que curar (perdoneu per la abusiva mostra de refranys).

Primera pel·lícula. Les Affamés. Zombis. No va ser una bona pel·lícula. L’intent fallit d’imitar 28 Días Después, va fer que anéssim a fer la cua per poder sopar emprenyats. A més, després de les últimes vuit temporades de The Walking Dead crec que les propostes de terror a nivell de televisió i cinema podrien ser un pèl més originals. M’agrada el cinema de George A. Romero com el que més, però sisplau, ja n’hi ha prou. Vam sopar i vam demanar un parell més de cerveses, acte seguit vam tornar a entrar per començar de veritat. La primera havia estat de prova. O això esperava.

La pel·lícula projectada a continuació va ser Revenge, vista també a Sitges. Després de la pel·lícula anterior qualsevol cosa era vàlida, i val a dir que no va passar desapercebuda. El seu joc desproporcionat de colors saturats ens va mantenir a tots enganxats de principi a final, tot i que el nus de la trama no tingués gaire sentit. The Lodgers va ser l’escollida per seguir amb la incessant tortura que aquelles butaques quadrades proporcionaven a les nostres anques i terminacions inferiors. Sobre aquesta pel·lícula, només diré que anava d’endogàmia i esperits malignes i va resultar en una combinació esgarrifosa i sobretot fastigosa. El tema de l’endogàmia és un tema tabú per a mi. Mai he volgut saber com els monarques es podien emparellar per tenir fills de raça pura. O la Bíblia. Val més que deixem estar la Bíblia, encara que sempre m’ha fet gràcia que sigui el bestseller suprem quan resulta que en realitat parla de relacions endogàmiques i penis mutilats. Un màrqueting sublim.

Pausa de cinc minuts. The Lodgers m’havia deixat tocat. Em vaig cargolar una porra tan gran com vaig poder, marca Trapote y Gozalo. Em vaig quedar grogui. No havia sigut una bona idea. Era l’hora de l’arma secreta. Vaig treure el mòbil i a sobre hi vaig espolsar una mica de cafè en pols i el vaig picar a l’estil de l’àvia quan fa allioli. Dues línies correctes. Una per la dreta i l’altra per l’esquerra. En cap moment se’m havia acudit que l’acte d’esnifar cafè era una marranada, perquè, siguem sincers, ho era, i per això mateix no havia caigut en que la primera ratlla seria com aspirar benzina, i la segona foc. Combinació explosiva pel cervell. No ho recomano. En fi, anava com una moto quan vaig intentar entrar a la sala i la noia de l’entrada em va demanar l’acreditació. Em va avisar que la premsa havíem d’anar a dalt, però com que sabia que a dalt hi havia cadires de fusta en comptes de butaques, em vaig esmunyir de les seves urpes com una sardina acabada de pescar i vaig arrencar a córrer fins arribar al meu lloc. Els meus companys em demanaven si estava bé. No ho estava. Els ulls excessivament plorosos, les palpitacions del cor exagerades i el cervell en estat d’ebullició. Vaig somriure i vaig balbotejar les lletres més properes a un sí. De sobte, silenci. Llums fora. Peli sorpresa. The Crazies de George A. Romero (parlant del Papa de Roma…). Això em va calmar. Sabia que si em comportava com un hooligan ningú diria res perquè tothom faria el cabra; jo i les meves idees de bomber érem com ninjes cridaners enmig d’una cort de porcs, ningú se’n podia donar compte. A més, el que destaca d’aquest tipus de pel·lícules és que no queda viu ni l’apuntador, amb la particularitat que cada mort ha de ser digne d’un crit de Nazgûl. Sense donar-me’n compte havia tingut la pitjor idea de la meva vida en el moment més encertat.

Es va acabar la pel·lícula i jo ja em trobava més serè. Tot i que seguia a peu de canó, la coïssor del nas i els ulls havien començat a disminuir feia ja una estona. Hora de la última cervesa i penúltima cigarreta. Les últimes dues pel·lícules van passar com si fossin una. La temàtica no tenia res a veure, però jo estava tan excitat que no podia desenganxar-me de la pantalla. Recordo que la segona part em va agradar bastant més que la primera. Les pel·lícules eren Game of Death i The Night Watchmen, a destacar aquesta última.

Fi del festival. Vam sortir a fora on ens van donar xocolata calenta amb xurros, o almenys jo no necessitava cafè. Vaig endrapar tot el que vaig poder i vaig anar a buscar el cotxe allà on Déu havia perdut l’espardenya. Sort del Google Maps. Quan vaig arribar a casa, la baixada d’energia quasi em tomba a terra, sort que tenia el llit al costat. Quan em vaig despertar tenia els ulls inflats i el nas vermell. Crec que la pròxima vegada seré més previsor i trucaré al camell del poble, he decidit deixar per un temps la cafeïna.

Deixa una resposta: